El retrobament

Denys Arcand, director canadenc, autor entre altres de “La verdadera naturaleza del amor”(1995) i “Jesús de Montreal” (1984), va sorprendre al personal a l’any 1986 amb la pel·lícula “El declive del Imperio americano” (nominada al oscar com a millor pel·lícula estrangera en aquell any) i ara, disset anys més tard, torna a recuperar els mateixos personatges per tornar-nos a sorpendre i fer una reflexió sobre el món actual.
Arcand, sent un gran amor per la història i una gran passió per els personatges de nivell social molt divers. Per això ara ens proposa que participem de les seves reflexions: “L’imperi Americà ja domina d’una manera absoluta tot el món i haurà d’aguantar i lluitar contra els atacs dels bàrbars ( com ho va haver de fer l’Imperi Romà). L’onze de setembre va ésser el primer que va aconseguir de tocar el cor de l’imperi, però ni haurà d’altres”. I encara afegeix sobre el personatge central de “La invasiones bárbaras”: “... el personatge de Rémy esta convençut de que entrem en una època de barbàrie. Pensa que la cultura occidental està en vies de desaparició. Per això creu que és important conservar els manuscrits, com ho feien a l’edat mitjana. De fet aquest serà el paper d’una altra de les protagonistes, Natalie,l'hereva de la seva biblioteca”.
Per a situar-nos, la història que ara ens proposa Arcand és la de Rémy, divorciat de més de cinquanta anys, que està hospitalitzat per una malaltia “dolenta”. Louise, l'ex dona de Remy (un etern “faldiller”), a pesar de tot el que li ha fet i li fa, està al seu costat i avisa al seu únic fill, que viu i treballa a Londres com a expert en borsa i des de fa molts anys que no manté pràcticament cap relació amb el seu pare. Aquest, en Sebastien, ho deixa tot i amb la seva dona es trasllada al Quebec, a l’hospital. Entre altres moltes coses, el que fa es reunir a tota la “pandilla” d’amics del seu pare i ens retrobem amb els personatges que ara fa 17 anys havíem vist a “El Declive del imperio americano” ,una pel·lícula que, com he dit, va sorpendre a tota una generació que teníem la seva edat, pel seu comportament políticament incorrecte, antiamericà i unes ganes boges de viure, amb una frescor d’idees i, per damunt de tot, amb una “llibertat sexual” de pensament i obra, francament envejables.
El retrobament a l’hospital es segurament una de les escenes més divertides, autentiques i creïbles del film. A partir d’aquest moment, anem retrobant (i al mateix temps recordant) els diferents personatges que ens van seduir, ara una mica més “granats”, possiblement ja no tant políticament incorrectes, però, encara, amb ganes de donar guerra.
Els que no heu vist la primera pel·lícula, entendreu perfectament aquesta història, però sens dubte us vindran ganes de veure-la. Denys Arcand, el director, sap mesurar molt bé els moments divertits, de conya sana, amb els altres moments dramàtics i reflexius, això si, sense perdre mai la compostura.
Sens dubte, ningú sortirà indiferent d’aquest història i, ara sí, després de 17 anys, els americans li han donat l’Oscar a la millor pel·lícula estrangera.

 

Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona