«Italiano para principiantes», de Lone Scherfig

PREMIADA ALS FESTIVALS DE BERLÍN I VALLADOLID 2001

VERSIÓ ORIGINAL EN DANÈS, SUBTITULADA EN ESPANYOL

ITALIANO PARA PRINCIPIANTES
Italiensk for begyndere. Dinamarca. 2001
Direcció: Lone Scherfig.
Guió: Lone Scherfig.
Durada: 109 min.
Intèrprets: Anders W. Berthelsen, Ann Eleonora Jørgensen, Anette Støvelbæk, Peter Gantzler, Lars Kaalund, Sara Indrio Jensen.

El jove capellà Andreas ha arribat a la seva nova parròquia, en una petita ciutat danesa, i es veu obligat a allotjar-se en un hotel. Allà coneix el conserge, un home tímid i angoixat que té els seus propis maldecaps. D'una banda, el director de l'hotel li ha demanat que acomiadi el seu amic de la infantesa Hal-Finn, i també està profundament enamorat de la italiana Giulia, però no s'atreveix a confessar-l'hi. Ho complica encara més el fet que ella no entén el danès i que ell, de moment, només arriba a demanar una Jolly Cola en italià.

Al llarg d'aquests set anys de vida del Dogma, la gènesi de pel·lícules que han seguit els postulats de l'ascetisme i la puresa cinematogràfica que el seu decàleg predica ha estat constant, i per tant, podem afirmar que, lluny d'esgotar-se, allò que es va iniciar al llunyà Festival de Canes del 95 continua perfectament viu i dinàmic. Més enllà de mantenir uns postulats comuns, els films Dogma han mantingut un alt nivell de qualitat, amb alguna excepció, tot i haver tractat gèneres i escenaris molt diversos. Així, els postulats Dogma s'han revelat com idonis per possibilitar la realització de projectes que demandaven un budget de baix pressupost, el treball amb un equip reduït i una voluntat per reforçar l'interès en els personatges i en fer-los el més propers possibles a l'espectador.

«Italiano para principiantes» l'aclamada tercera pel·lícula de la danesa Lone Scherfig és essencialment, a banda del primer film Dogma dirigit per una dona, una pel·lícula de personatges, una brillant aproximació als dubtes, les emocions, les debilitats de vuit cors solitaris a la recerca del seu lloc en el món i que manifesten una encomiable necessitat d'estimar i ser estimats. Sota l'exòtica, inesperada i improbable excusa d'un curs d'italià fet a Dinamarca, Scherfig construeix amb admirable naturalitat, amb pacient persistència i amb extraordinària habilitat pels diàlegs, un hàbil entramat argumental que té la capacitat de traspassar sense aparent esforç els camins que separen els registres de l'absurd, la comèdia sentimental o el melodrama. I ho assoleix sense que el conjunt se'n ressenti, com si la fluïdesa amb què es construeix el relat es traslladés a la pantalla amb una notable senzillesa.

Era imprescindible el format Dogma per fer aquest fresc àgil, dinàmic, que extreu la naturalitat de qualsevol situació i que fa fàcil i imperceptible allò que per altres autors es revela com intangible? Segurament la resposta seria no, però és innegable que la lleugeresa, l'espontaneïtat i la proximitat que el format transmet a l'espectador s'adiu de forma extraordinària amb la realitat que els seus creadors ens volen presentar. Així, la pel·lícula captiva, hipnotitza progressivament fins culminar en l'emotiu epíleg que té com a escenari l'incomparable marc de la ciutat de Venècia.

La pel·lícula de Lone Scherfig és, per tant, un autèntic catàleg de situacions ocurrents, de personatges de carn i óssos amb els quals ens identifiquem ràpidament, de tendresa i estimació pels patiments i les dificultats que travessen, i en el fons, una declaració de principis vers els efectes terapèutics que les relacions humanes poden tenir.