Un viatge emocional
Hi ha pel·lícules que sorprenen. I Japanese Story n’és una. D’entrada, presenta tots els ingredients d’una comèdia romàntica, a partir de la trobada diguem-ne forçada entre una atrafegada noia australiana i un xicot japonès –a qui ha d’atendre com a client potencial del seu negoci. De manera simpàtica i ben convencional, la comicitat de la proposta rau en les dificultats de comunicar-se dues persones que no parlen la mateixa llengua i en els interessos divergents dels protagonistes: mentre ella vol anar per feina i quedar bé tot just perquè els japonesos li comprin el programari informàtic d’aplicacions geològiques, el visitant no té cap pressa i es deleix més per fer turisme que no pas per enllestir cap transacció comercial.
Malentesos, possibles segones intencions, murrieria, la vis còmica acreditada ja anteriorment per l’actriu Toni Colette a La boda de Múriel (Muriel’s Wedding, P.J.Hogan, 1994) i l’aire de pillet del desconegut –fins ara– Gotaro Tsunashima, encarrillen Japanese Story cap a un film de situacions que convoquen el somriure, en un context potser exòtic per a nosaltres –Austràlia–, però tanmateix cosmopolita, occidentalitzat.
No revelaré ara la sorpresa de Japanese Story, perquè és un dret que cal reservar a l’espectador. I us demano que, en recomanar la pel·lícula després de veure-la, procureu de no revelar tampoc la sorpresa als futurs espectadors. No obstant això, vull remarcar fins a quin punt tot canvia, en aquesta obra, a mesura que els protagonistes deixen enrere la civilització, el paisatge diguem-ne més o menys urbà, la terra ordenada per l’home i s’endinsen al desert de Pilbara.
Amb la col·laboració d’ Ian Baker –el director de fotografia habitual de Fred Schepisi–, la directora Sue Brooks filma la bellesa rara, tel·lúrica, de l’immens desert de Pilbara, que envolta els personatges –com a dos Robinson Crusoe rodejats de natura verge. Despullats del farcell social que arrosseguen, ni ella és ja «una geòloga», ni ell «un executiu»; queden com el que, en el fons, són: una dona i un home, ara alliberats –ni que sigui circumstancialment. La part romàntica de la comèdia sembla que hauria d’estar servida...
Japanese Story emociona i vol convocar els sentiments de l’espectador. Sorprèn, però no enganya. Ens permet retrobar-nos amb una agraïda puresa emocional i ens fa partíceps d’un desfogament catàrtic. Per un instant, ens trasllada al paradís, en una mena miratge que, quan el tenim a l’abast, s’esvaeix, fugisser. I, lentament, tornem a la realitat civilitzada.
Novament, el talent de Toni Colette –la mateixa actriu, acreditada per El sisè sentit (The Sixth Sense, M. N. Shiamalan, 1999), Un noi gran (About a boy, Chris i Paul Weitz, 2002) i Les hores (The Hours, Stephen Daldry, 2002)– es converteix en la clau de volta del film. Ella sola tragina finalment el pes de Japanese Story. Omple de matisos vitals i de paradoxes aquest personatge que, com a dona, s’ha obert a la rica complexitat que la directora Sue Brooks explora –i celebra– en aquest segon llargmetratge.
Salvador Montalt
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona
|
