Jeanne y el chico formidable
(v.o.en francès subtitulada en espanyol)
 
  DIVENDRES
15/06/2001
  DISSABTE
16/06/2001
  DIUMENGE
17/06/2001
 
  18.30 - 20.30 - 22.30   18.30 - 20.30 - 22.30   18.30 - 20.30 - 22.30  
 
  DILLUNS
18/06/2001
  DIMARTS
19/06/2001
  DIMECRES
20/06/2001
 
  18.30 - 22.30   18.30 - 20.30   18.30 - 20.30 - 22.30  
 
  DIJOUS
21/06/2001
         
  18.30 - 20.30 - 22.30          
 
 

JEANNE Y EL CHICO FORMIDABLE
Jeanne et le garçon formidable.
França. 1998
Direcció: Olivier Ducastel i Jacques Martineau.
Guió: Jacques Martineau.
Fotografia: Mathieu Poirot-Delpech.
Música: Philippe Miller.
Durada: 98'
Distribuïdora: Vértigo
Intèrprets: Virginie Ledoyen, Mathieu Demy, Jacques Bonnaffe, Valérie Bonneton.

Sinopsi: Jeanne és una noia jove i atractiva que té un munt de xicots i sempre té pressa. Un dia coneix Olivier, un jove seropositiu, que es decobreix en el seu amor veritable, la persona que ella sempre ha estat buscant. Quan Olivier s'assabenta que li queda poc temps de vida, desapareix, deixant Jeanne sola, a la recerca d'algun indici sobre ell.

 
 

Un musical inesperat

«Mostrant l'alegria i l'energia inherents a la vida, podíem subratllar millor la tragèdia de la sida. Aquesta energia podia comunicar-se amb un músical, mitjançant les seves cançons plenes de vida i els seus ritmes de ball que duen implicitament moviment i vida.»

(Jacques Martineau i Olivier Ducastel, directors de «Jeanne et le garçon formidable»)

Agnés Vardà comentava que Jacques Demy, del qual va ser companya durant molts anys, apostava pel músical perquè, éssent el genere que expressa més plenament el desig de felicitat, volia realitzar films a favor de l'alegria de viure. La també cineasta apuntava, però, que el director d'«Els paraigües de Cherburg» no podia evitar que els seus musicals, amb els diàlegs cantats, es decantessin cap a una tristesa irreprimible i que hi emergís el sentiment de pèrdua que acompanya el pas del temps. «Jeanne et le garçon formidable» és un músical inesperat (pel que fa a la pertanyença a un gènere esdevingut una raresa i que, en principi, tampoc no sembla el més pertinent per abordar una història on el dramatisme apareix amb la sida) que té molt present el llegat de Jacques Demy. A la vegada, pot considerar-se un homenatge al també director de «Les senyoretes de Rochefort», perquè Demy va morir de la sida. A més, Olivier, el personatge que pateix la malaltia (de fet, el noi formidable als ulls enamorats de Jeanne) és interpretat per Mathieu Demy, fill del cineasta.

El cas és que l'esperit de Demy és present a «Jeanne et le garçon formidable» en la seva afinada combinació de lleugeresa i profunditat, d'alegria i de tristesa, de vida i d'emergència de la mort. Amb tot, no és que, com en el cas dels films de Demy, la felicitat es reveli com un desig impossible. A «Jeanne et le garçon formidable», l'alegria i la vitalitat pròpies del musical no són relativitzades. Com més s'afirma la felicitat, però, més es fa present que és efímera. Com més s'hi fa present la vida (amb la mateixa alegria de viure), més se'ns recorda la seva brevetat, com breu és l'amor. Perquè aquesta delicada i sensible pel·lícula és, al capdavall, una comèdia musical que ressegueix la trobada, l'enamorament i la pèrdua que, amb les seves variacions, tan sovint defineixen el procès d'una relació amorosa. En tot cas, la vida és Jeanne i més des del moment en què el personatge és assumit per l'estimulant Virgine Ledoyen, una de les actrius de l'esplèndida «Finales de agosto, principios de septiembre», projectada fa uns mesos al Cinema Truffaut. Ella és la força vital que vol encomanar al seu noi formidable el desig de viure. Ho aconsegueix mentre Olivier no sent que ha d'enfrontar-se sol (com tots hem d'enfrontar-nos al nostre destí inevitablement tràgic) a la mort. A més de Jeanne i Olivier, hi ha un altre personatge entre els dos, François, que canalitza un subtil joc de casualitats i de destins irònicament creuats.

El cas és que «Jeanne et le garçon formidable» és el musical de dos joves que, en la seva opera prima com a directors, han trobat el to precís per a una proposta que plantejaria dificultats, resoltes amb molt sentit moral i estil formal, a qualsevol que no fos un inconscient. Un musical on s'alternen diàlegs i cançons interpretades pels mateixos actors, temes recitats i una presència subtil del ritme. La música hi apareix en diverses formes: ho pot ser de transició, com a so de fons al carrer o en les escenes en un bar. També pot sorgir d'enlloc per donar suport dramàtic. I a vegades, com afirmen els seus directors, expressa el que no pot expressar-se.

Imma Merino
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona