Al començament de Juntos –Together- un grup de joves celebren junts la mort de Franco. Si observem el fenomen des de casa nostra, el fet no resulta sorprenent, ja que de tots és conegut que aquell dia varen obrir-se nombroses botelles de xampany. El que resulta sorprenent és que els que celebren la mort del dictador siguin un grup de personatges suecs que s'autoproclamaven “progres', escalfats per algunes de les utopies dels anys seixanta. Curiosament a Catalunya, en els anys d'abans i després de la mort de Franco, Jordi Pujol solia predicar que el model de societat cap el qual devia orientar-se la Catalunya postfranquista era el model suec. Suècia era el paradís de la socialdemocràcia conservadora, però també un determinat paradís sexual, on les costums estaven força més relaxades que la moral del partit de Pujol i sobretot, la dels seus posteriors aliats. La mort de Franco, però, només és l'excusa per descriure una època en la que el somni de la llibertat col·lectiva volia, encara no havia estat frustrat per la llei del campi qui pugui.

Juntos de Lukas Moodysson sembla voler reprendre la iconografia alliberadora d'aquest paradís sexual dels anys setanta, com a excusa per aixecar un edifici a la nostàlgia dels exprogres que es troben escampats arreu del món, pels quals el record de les bestieses de la joventut sol ser una simple excusa per la nostàlgia i el reflex de les nombroses vexacions del pas del temps. L'acció de Juntos gira al voltant d'una comuna, aquell model de sistema alternatiu a la família, on s'abolia la propietat privada tant dels bens materials, com sexuals. La mirada que Lukas Moodysson llença cap aquest món no és en cap cas nostàlgica, ja que entre altres coses el cineasta forma part d'una generació que va néixer als setanta i per qui la comuna no va ser més que una joguina dels seus pares. En el moment de realitzar Juntos, Lukas Moodysson tenia 32 anys i feia poc que havia debutat en el cinema amb una comèdia anomenada Fucking Amal. Aquesta distància generacional serveix perquè el discurs de la pel·lícula avanci, de forma amable, cap a la constatació dels errors de la utopia.

Malgrat situar la seva acció en una època concreta, Juntos de Lukas Moodysson manté certs punts de contacte amb Italiano para principiantes, tant pel que fa al seu retrat d'una col·lectivitat, com per la forma com dissenya un camí que ha de conduir els personatges cap a la conquesta de la felicitat. Aquest cop, però, Juntos sembla voler reforçar més el costat vodevilesc de la trama, sobretot els embolics sexuals -heterosexuals i homosexuals- propis de la comèdia. La pel·lícula ens explica la història d'una mestressa de casa, heterosexual, que després de separar-se del seu marit decideix establir-se amb les seves filles dins d'una comuna. A l'interior de la comuna veurà com els personatges enlloc de dissenyar una forma radical de vida alternativa, allò que bàsicament busquen és una còmoda posició respecte al seu present. Estan guiats per un desig de poder satisfer el seu plaer i els seus desitjos de diversió. Juntos acaba imposant-se com una faula amable que retrata amb to de comèdia les contradiccions d'una època i certifica com darrera l'hipotètic caos d'idees de la joventut hi havia un desig d'afirmació del present, gens conformista davant les propostes socials. Evidentment, del paradís socialdemocràtic suec no podien emergir propostes massa revolucionàries, però si que en l'Europa d'aquells anys es proposava una forma oberta de relació que tindria les seves conseqüències en el nostre present. Actualment, la comuna no ja ha passat a la història, però, curiosament aquella família que molts volien preservar fa temps que es troba esquinçada. Els nuclis de convivència han començat a diversificar-se, però la classe política no sembla assabentar-se.