Kandahar, abans i després
Hi ha pel·lícules que, vistes en un moment o altre, sobretot el seu missatge i les seves intencions, prenen un sentit especial que pot diferir fonamentalment del punt de vista i de la voluntat amb què han estat fetes originalment. O que almenys, la incidència de determinats fets reals ha condicionat la mirada amb què l'espectador s'hi acosta. Això és exactament el que succeeix amb «Kandahar», la darrera pel·lícula de Mohsen Makhmalbaf, un dels més prestigiosos directors iranians.
Sense el filtre i la percepció dels esdeveniments que s'han succeït des del passat onze de setembre, la visió de «Kandahar» seria diferent, sobretot per als espectadors occidentals, de la que podia haver estat quan, per exemple, el film es va estrenar mundialment al Festival de Canes, el mes de maig passat. No és que en allò fonamental -la denúncia de l'integrisme i de les brutalitats que aquest pot provocar- la pel·lícula hagi variat gens, -al contrari, està més viva i actual que mai-, però sí que s'ha produït un canvi quant a la percepció de proximitat i d'implicació que tenim pel tema. Des de l'onze de setembre hem assistit a un bombardeig mediàtic pels quatre vents, que per una part ens ha sensibilitzat, però que a la vegada, en certa forma, i encara que pugui semblar contradictori, ens ha allunyat una mica de la realitat més palpable o quotidiana. Quan veiem constantment aquests dies la paraula Kandahar als titulars dels diaris, com a últim bastió del règim taliban, ho veiem com un lloc gairebé irreal, difícil de visualitzar en les actuals condicions d'un conflicte gairebé «invisible».
És per això que el bany de transparència i immediatesa amb la que la càmera de Makhmalbaf s'acosta a la dura situació de l'Afganistan dels talibans d'abans de l'onze de setembre es fa absolutament necessari i revelador. De fet, el projecte de «Kandahar» li va arribar a Makhmalbaf d'una forma indirecta, no pas com una idea personal. L'actriu protagonista del film, Niloufar Pazira, buscava un director iranià (per la proximitat del país amb l'escenari real de la història) que pogués portar al cinema una història real basada en la seva experiència. Una periodista afganesa que està exiliada al Canadà torna a l'Afganistan després de rebre una carta de la seva germana en la que li explica que davant la seva situació insuportable, se suïcidarà coincidint amb un proper eclipsi de sol. La pel·lícula, en forma de road-movie clàssica, explica el desesperat viatge que emprèn la protagonista pel país dels seus orígens per intentar arribar a Kandahar on espera retrobar-se amb ella i poder treure-la del país.
La càmera de Makhmalbaf, tal i com ja feia en les seves anteriors i celebrades pel·lícules «Gabbeh» o «El silencio», acompanya la seva protagonista pels camins de l'Afganistan (tot i que la pel·lícula va ser rodada també en part a l'Iran per les dificultats de poder fer-ho en els escenaris reals on passa la història) en un terrible descens a les zones més obscures de la condició humana. Aquí les tenebres -recollint la terminologia Conradiana- són els mutilats de guerra, les famílies destrossades per les mines antipersona, les dones convertides en simples objectes, l'integrisme irracional, les mirades perdudes dels infants sense futur. Tot adquireix una dimensió tràgica en l'entorn d'una mirada cinematogràfica compromesa. Makhmalbaf introdueix fins i tot alguns tocs de comicitat al relat, que tot i ser discutibles en un tema dur i sense concessions emocionals com aquest, permeten que l'espectador es pugui aïllar durant uns moments de la impactant realitat que se li està oferint. Però més enllà d'aquests incisos, el que queda de «Kandahar» és una interrogació sobre els orígens, els perills de l'integrisme, i sobretot la irracionalitat del comportament humà.
Paco Vilallonga
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona
|
