- Gran Premi del Jurat - Berlín 2001

Wang Xiaoshuai, de 35 anys i autor ja d'una considerable filmografia –va debutar en la direcció l'any 1993 amb només 27 anys-, és un dels darrers descobriments del cinema xinès. Aquest jove realitzador és conegut sobretot a Occident per «So close to paradise», vista al Festival de Canes uns anys enrere i pel·lícula que li va reportar grans problemes amb les autoritats del seu país i que va haver de remuntar per tal que li fos acceptada per l'oficina de control i de censura. Però sense dubte, el seu salt definitiu ha estat amb «La bicicleta de Pekín», la seva cinquena pel·lícula, un dels films triomfadors al Festival de Berlín del 2001 on va obtenir l'Os de Plata, el premi del jurat i el premi als millors actors revelació. El punt de partida recorda extraordinàriament a un dels grans clàssics del cinema neorealista italià, «Ladrón de bicicletas» de Vittorio De Sica. Guei, un jove camperol que ha emigrat del camp a la ciutat a la recerca de majors oportunitats de progrés, treballa per una companyia fent de missatger amb una bicicleta. El seu empresari li ofereix l'oportunitat a mig termini d'arribar a obtenir el seu vehicle de treball en propietat. Amb aquest al·licient, les carreres de Guei i la seva bicicleta pels carrers de Pekín es multipliquen, i gràcies a aquest esforç, aconsegueix el vehicle en propietat. Però com en el film de De Sica, un atzar del destí, un inesperat robatori convertirà els seus somnis en un malson, i començarà una inacabable recerca de la seva bici pels carrers i racons de la gran ciutat.

De fet, qui esperi trobar en «La bicicleta de Pekín» una rèplica amb escenaris diferents i posada al dia de «Ladrón de bicicletas», anirà força errat. Possiblement, les similituds acaben en aquest punt de partida. Si en De Sica, la força de les imatges transmetia la terrible situació de les classes treballadores en la immediata postguerra europea, a Wang Xiaoshuai el que l'interessa va més enllà de formular una radiografia dels canvis que ha viscut el seu país en els darrers anys. Efectivament, la recerca de la bicicleta de Guei serveix al cineasta per dibuixar un fresc dels contrastos en què viu la ciutat de Pekín, amb la convivència de les grans avingudes on s'endevina el lent però persistent avenç de la cultura i les formes de vida occidents, i els estrets carrerons on perviu allò més arrelat a la tradició de la Xina mil·lenària. Més enllà d'aquests referents tan concrets i perfectament definibles en el temps, hi ha una altra realitat que interessa al director, que transcendeix al film i als seus objectius immediats: és aquella d'allò intemporal, la que fa referència als personatges, i a una sèrie d'elements que reconeixem, per la seva dimensió d'universalitat, en altres llocs, en altres èpoques, en altres moments: el naixement del sentiment amorós, les contradiccions i l'esperit de l'adolescència, en definitiva, l'aprenentatge del món.

Hi ha per tant una estigmatitzada superposició de nivells en la pel·lícula: l'epidèrmica –per contemplativa i escenogràfica- visió del ritme de creixement d'una ciutat que es troba en l'encreuament de dues cultures i dues èpoques; i la més profunda, amb molta més volada, la més difícil, que és aquella que es refereix a les persones, al pols de la vida, a l'obertura a les contradiccions, desitjos, decepcions i sorpreses que aquesta pot deparar. Wang Xiaoshuai es mou en aquests dos nivells amb un admirable sentit de la posta en escena, formulant les línies socials i afectives que mouen els dos pols amb un estil depurat i ple de suggerències. És un cineasta enèrgic quan l'acció ho demana, reflexiu amb les motivacions dels seus personatges, i brillant en la composició dels plans, en el ritme que dóna a l'acció a través del muntatge, en la precisió del joc amb el fora de camp. Signes de maduresa estilística que ens indiquen que, després d'aquesta esplèndida confirmació, caldrà esperar molt en el futur tant de Wang Xiaoshuai com de les resta de cineastes de la seva generació.