La ciudad está tranquila
(v.o.en francès subtitulada en espanyol)

- Espiga d'Or a la Millor pel·lícula
- Premi a la millor actriu (Ariane Ascaride)

Festival de Valladolid 2000

 
  DIVENDRES
22/03/2002
  DISSABTE
23/03/2002
  DIUMENGE
24/03/2002
 
  17.30 - 20.00 - 22.30   17.30 - 20.00 - 22.30   17.30 - 20.00 - 22.30  
 
  DILLUNS
25/03/2002
  DIMARTS
26/03/2002
  DIMECRES
27/03/2002
 
  17.30 - 20.00 - 22.30   17.30 - 20.00   17.30 - 20.00 - 22.30  
 
  DIJOUS
28/03/2002
         
  17.30 - 20.00 - 22.30          
 
 

LA CIUDAD ESTÁ TRANQUILA
La ville est tranquille. França, 2000.
Director: Robert Guédiguian.
Guió: Robert Guédiguian, Jean-Louis Milesi.
Fotografía: Bernard Cavalié.
Música: Jacques Menichetti.
Durada: 132'.
Distribuïdora: Golem Distribución.
Intèrprets: Ariane Ascaride, Véronique Balme, Pierre Banderet, Gérard Meylan, Jean-Pierre Darroussin, Jacques Boudet, Pascale Roberts.

A la Marsella d'avui dia es creuen diverses històries de diferents personatges, com la de Michelle, obrera de la llotja del peix de Marsella, que només viu per treure la seva filla de la droga; la de Paul, un obrer que traeix els sejus companys estibadors en vaga per convertir-se en taxista; o la d'Abderraman, un africà que acaba de sortir de la presó i que s'enamora d'una treballadora social que té un marit esnob.

 

 
Tranquil·litat aparent

Els espectadors que hagin vist pel·lícules anteriors de Robert Guédiguian com ara «Marius y Jeannette», «De todo corazón» o «Al ataque», que vagin amb compte si decideixen apropar-se a «La ciudad está tranquila». El mateix títol podria suggerir una altra obra amb contingut social i de to desenfadat; el primer aspecte ja hi és, però el segon...

La càmera es recrea mostrant unes vistes al voltant del port de Marsella mentre sona la Gymnopedie d'Erik Satie o el Preludi de Bach. Tranquil·litat absoluta. La mateixa que ens inspira contemplar qualsevol ciutat costanera del Mediterrani. Però darrere d'aquesta tranquil·litat hi ha les vides reals de cadascuna de les persones que viuen en els nombrosos habitatges que des de fora no són més que façanes de ciment. En mostrar-nos l'existència d'aquests personatges, Guédiguian no abandona en cap moment un estil de narració pausat, però la pel·lícula es mostra a cada minut més intensa dramàticament, desgranant grans problemàtiques actuals a partir de petites situacions. La droga, la prostitució, el racisme, l'atur i el feixisme apareixen com a elements que formen part de la vida d'uns personatges aparentment corrents, plantejant el director nombrosos interrogants pels quals ni ell ni ningú no té la solució. Quan ens posem davant la pantalla per veure «La ciudad está tranquila», Robert Guédiguian pràcticament ens obliga a enfrontar-nos cara a cara amb qüestions compromeses davant les quals en la nostra vida quotidiana potser estem massa acostumats a mirar cap a un altre costat.

Aquesta pel·lícula ens mostra personatges que es troben perduts enmig d'una existència a la qual s'emmotllen per comoditat o simplement perquè no coneixen cap altra sortida. I és en aquestes circumstàncies quan s'adopten decisions que van en contra dels propis principis o que poden fer molt mal, volent fer el bé. És així com la tranquil·litat del títol brilla per la seva absència en unes vides que transcorren marcades per problemes que pesen com una llosa de la qual no es poden substreure. El personatge que interpreta Ariane Ascaride, el d'una mare disposada a fer el que sigui per estalviar-li el patiment a la seva filla drogoaddicta, és l'exemple més clarificador del discurs que ens vol transmetre el director. Fins i tot en la seva situació és capaç de somiar un futur de benestar per a la seva néta de tres mesos, un dels pocs motius d'esperança que s'entreveuen enmig de tanta desorientació i pessimisme. Cal remarcar especialment les escenes entre Michèle i Fiona, mare i filla, on es concentra tota la desesperació per l'absència de perspectives combinada amb un amor maternal portat fins a conseqüències extremes. Gran part de l'encert d'aquestes escenes resideix en la interpretació d'Ariane Ascaride, esposa del director i protagonista habitual de les seves pel·lícules, la qual aconsegueix transmetre els sentiments i contradiccions del seu personatge amb total transparència i entrega interpretativa.

«La ciudad está tranquila» és converteix en una pel·lícula de denúncia que intenta cridar la nostra atenció sobre coses que ens poden afectar més del que ens pensem. La tranquil·litat del títol és aparent com també ho és la societat del benestar de la qual tant ens hem acostumat a sentir parlar. Un benestar que en realitat és tan fràgil que si gratem en la seva superfície no tarda gaire a sortir a la llum tot allò que no voldríem veure.

Robert Guédiguian ens ho mostra amb el seu conegut estil naturalista, però defugint en aquest cas l'aire de faula que tenien les seves pel·lícules anteriors. De fet, respecte als seus treballs precedents, el director no ha variat el seu discurs, encara que hagi endurit el registre; els seus personatges continuen sent els que es mouen en els sectors més desfavorits de la societat i que sobreviuen en un món que prefereix ignorar-los. En aquest sentit, «La ciudad está tranquila» és el revers de la mateixa moneda respecte a «Al ataque», ja que, tal com ha reconegut el mateix director, ambdós films es van gestar simultàniament.

Molts espectadors que se sentien reticents davant la tendència fabuladora que Robert Guédiguian mostrava en les seves pel·lícules anteriors, tot argumentant que corria el perill de caure en la ingenuïtat i la simplificació, es poden sentir reconciliats amb el director veient «La ciudad está tranquila», on el cineasta marsellès ofereix un exercici de gran rigorositat dramàtica destinat a remoure consciències adormides. Això sí, després de la pel·lícula que ens ocupa aquesta setmana, el director ha tornat a la comèdia realitzant «Marie-Jo et ses deux amours», protagonitzada novament per Ariane Ascaride, Jean-Claude Daroussin i Gerard Meylan.

Manel Mir
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona