| La habitación del hijo (v.o.en italià, subtitulada en espanyol) |
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
LA HABITACIÓN DEL HIJO Giovanni és un psiquiatre que porta una vida tranquil·la acompanyat per la seva família en una petita comunitat prop del mar, al nord d'Itàlia. Tot es capgira quan el seu fill mor en un accident. Giovanni no pot continuar amb la seva feina, perquè es culpa de la mort del noi, i la seva dona i la seva filla oculten els seus sentiments. L'aparició en escena d'una noia tindrà efectes inesperats per a tots plegats. |
|
|
  |
 |
 |
|
El dolor més insuportable
Nanni Moretti ja havia parlat de la paternitat a «Abril», i ho havia fet amb el to irònic característic de les seves pel·lícules anteriors, plenes d'elements autobiogràfics, crítiques i reflexions en veu alta sobre el cinema, la política, la família... sobre la vida, en definitiva. «La habitación del hijo» (2001) és un projecte que Moretti acariciava des de feia anys, però el naixement del seu fill el va dur a guardar la idea en un calaix mentre rodava «Abril» (1998), tot i que sempre va estar convençut que seria la seva propera pel·lícula. Estrenada en el Festival de Canes de 2001, «La habitación del hijo» va sorprendre tothom, no pel fet de ser una pel·lícula excel·lent, sinó per la rigorositat dramàtica amb què Moretti aborda una història traumàtica de dolor, de pèrdua, en el si d'una família benestant italiana. Diuen que no hi ha dolor més insuportable que la mort d'un fill, i és cert que aquesta idea esgarrifa qualsevol persona que hagi viscut la paternitat. És fàcil d'entendre que, per a uns pares, la mort d'un fill és un fet que desafia brutalment l'ordre natural, segurament molt més que qualsevol altra desgràcia que es pugui inventar el destí. Nanni Moretti, que en la seva pel·lícula anterior havia mostrat amb humor i tendresa la seva perplexitat davant el fet de portar una nova vida al món, tenia ganes d'explorar en els sentiments que provoca la pèrdua sobtada d'aquesta vida i en els efectes devastadors que aquest fet irreversible pot provocar en una família. Explica el director i protagonista de la pel·lícula que també tenia ganes d'interpretar un psicoanalista, i la tria d'aquesta professió per al seu personatge a «La habitación del hijo» és un dels seus molts encerts. Acostumat a veure els problemes dels seus pacients des d'una prudent distància professional, el personatge de Giovanni viu una vida tranquil·la al costat d'una dona que l'estima i de dos fills adolescents raonablement ben educats, fins al punt que les seves grans preocupacions com a pare es limiten al xicot de la filla i les trapelleries del noi a l'institut. Quan apareix la tragèdia, el seu efecte és devastador, i és aquí que Nanni Moretti ofereix el millor d'ell mateix com a actor i com a director, trobant en els petits detalls les claus que ens ajuden a entendre com el dolor pot ser a la vegada col·lectiu i impossible de compartir. Fins i tot es mostra inhabitualment generós com a director amb els seus companys de repartiment. El Moretti egocèntric que a les seves pel·lícules anteriors parlava des del púlpit (fins i tot literalment) aquí es retira discretament per deixar que brillin, sobretot, la veterana Laura Morante (que havia debutat 20 anys abans a «La tragedia di un uomo ridicolo», de Bertolucci), i la debutant Jasmine Trinca. Elles no són només la dona i la filla de Giovanni, sinó dos personatges desenvolupats individualment que es beneficien per les interpretacions de les dues actrius. La mort d'un fill com a tema ha estat utilitzat moltes vegades al cinema, però mai com en aquesta pel·lícula havia aparegut de manera tan honesta i sincera. Nanni Moretti defuig qualsevol excés melodramàtic i es refugia en la quotidianitat per fer un retrat de com, després del trauma, la vida continua, una idea que no és precisament una crida a l'esperança, sinó la simple constatació d'una realitat. Després de la vetlla (una escena feta amb la valentia i la convicció que només té qui està molt segur del que està explicant), la tornada a la feina, les estones a casa, res ja no té el sentit que tenia abans. A «La habitación del hijo» no hi ha moments de catarsi dramàtica, ni grans declaracions emotives camuflades en els diàlegs, però precisament per això emociona de manera molt més profunda del que estem acostumats a veure i a viure en una pel·lícula. Josep Mir |
|
|
 |