El punt de vista moral
Per què Eric Rohmer recupera a L'anglaise et le duc, les memòries d'una aristòcrata anglesa que va mantenir una posició royalista durant la revolució francesa? Quin sentit té, avui, explicar la revolució des del punt de vista monàrquic? Més d'un espectador pot sortir de la sala plantejant-se algunes d'aquestes qüestions, ja que el film sorprèn pel seu anacronisme, pel seu punt de vista esbiaixat i per la seva voluntat de conduir les relacions entre el cinema i la Història més enllà de les convencions sobre la fidelitat o la infidelitat cap els esdeveniments.
L'anglaise et le duc és, però, una de les més pel·lícules històriques més suggerents que s'han realitzat als darrers anys –juntament amb Il mestiere delle armi d'Ermano Olmi, estrenada aquesta primavera a Itàlia-. El seu interès radica en que Rohmer assumeix una actitud ètica davant les formes com la Història pot aparèixer reflectida en una pantalla i converteix la intransigència en un sistema d'aproximació al fenomen de l'adaptació fílmica. El cineasta pensa que de la mateixa manera que per a l'historiador els fets històrics només adquireixen sentit en funció de la perspicàcia de les preguntes que es formulen al document, el cineasta només pot reconstruir el passat a partir dels documents que són testimoni de l'època. Rohmer, que ha estat majoritàriament un cineasta del present, pensa que qualsevol intent de reconstrucció naturalista del passat és una traïció, perquè la història que s'acaba projectant no és la del món representant sinó la de les tensions del present. El punt de partida de tota pel·lícula històrica ha de ser un document escrit, el qual ha de posar-se en relació amb els documents pictòrics que van ser realitzats com a imatge de l'època. L'adaptació cinematogràfica del text no es posa de manifest únicament amb la fidelitat o la infidelitat al relat, ja que la idea d'adaptació també implica un procés de visualització de les formes de vida d'una època.
L'any 1975, Rohmer va dur a la pantalla el text de Chrétien de Troyes, Perceval le Gallois, per la qual cosa va partir dels retaules medievals. Com que els retaules no tenen perspectiva, va rodar la pel·lícula sense perspectiva, convertint els personatges i el decorat en un rerafons simbòlic. Aprofitant-se de les avantatges que li ofereix la tecnologia digital, a L'Anglaise et le Duc utilitza el mateix principi. Per a reconstruir el París dels anys revolucionaris, pren com a referència les aquarel·les d'alguns pintors menors com De Nachy i Hubert Robert, que es conserven al Museu de Carnavalet. Aquestes pintures són tractades i creen un espai proper als Panorames o les vistes òptiques dels Mondo Novo, és a dir de les representacions que s'utilitzaven en els espectacles populars del període. Els carrers de París de finals del segle XVII, no són dissenyats de forma naturalista, tenen un clar component pictòric. Rohmer contraposa el document a la capacitat de la imaginació per a inventar territoris convencionals del passat.
Aquesta perspectiva adoptada en la creació de l'espai és l'aspecte més llaminer del film, però també ho és la selecció del text de Grace Elliot que defineix la focalització del relat. Grace Elliot va ser una dama anglesa que va viure en el París revolucionari, va establir una intensa relació d'amistat i de confrontació política amb el Duc d'Orléans i va deixar escrit el seu testimoni amb un text memorialístic. Rohmer ha explicat que va interessar-se per diferents textos sobre la revolució, però que va veure com la majoria tenien un caràcter novel·lesc –des de Les Chouans de Balzac fins a Historia de dues ciutats de Dickens- i que havien estat escrits a posteriori. Les novel·les no podien actuar com a textos testimonials. Les memòries de Grace Elliot li varen interessar perquè remetien a la concepció de la Història com a experiència, propera a la concepció originària expressada per Tucídides respecte les guerres del Peloponès. Al llarg del film, Rohmer segueix un punt de vista i deixa que expliqui les seves raons.
Grace Elliot observa la revolució a partir dels seus rígids principis. Com totes les dones que han poblat el cinema de Rohmer és fidel a les seves conviccions i enemiga de tota possible claudicació moral. Com la protagonista de Le beau mariage, per exemple, està disposada a dur el seu projecte de vida fins al final, encara que la seva actitud la converteixi en una dona que viu a contracorrent. Rohmer contraposa l'enteresa moral d'aquesta dama, que creu amb el model de la monarquia constitucional instaurat a Anglaterra –no amb la monarquia absolutista-, amb la figura del Duc, que es presenta com la contrafigura del polític modern, de l'individu que utilitza la màscara per moure's en els sistemes del poder. Amb el joc de la política, el duc no para de devaluar la seva pròpia moral. A partir d'aquesta disjuntiva, la revolució és projectada com un període d'excessos, com un temps on la barbàrie s'imposa per damunt dels principis de la raó il·lustrada. La revolució és considerada per Rohmer com un dels primers actes de la barbàrie moderna, com el moment de crisi històrica que posa en crisi els principis d'una modernitat feble que no deixa de viure contínuament amb tensió. L'anglaise et le duc és un nou conte moral que vol ser enterament fidel als paràmetres que han conformat l'obra d'un moralista francès que es reconeix hereu dels grans principis del segle XVIII i que utilitza el cinema com a forma d'expressió.
ÀNGEL QUINTANA
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona
|
