I és que Seom (La isla), una pel·lícula que (advertim) va provocar l'abandonament de la sala per part de més d'un espectador durant la seva presentació al festival de Venècia i que, de ben segur, provocarà el rebuig de més d'un a casa nostra, esdevé una faula cruel confeccionada amb la fredor d'un cirurgià per aquest cineasta coreà que porta per nom Kim Ki-Duk. Inspirant-se, segons sembla, en algun element autobiogràfic, com ha declarat el mateix director (!?), Seom és també, segons com es miri, una història d'amor portada al límit (fins i tot de forma més explícita i esfereïdora que la no menys pertorbadora La pianista, de Michael Haneke) entre els personatges de Hee-Jin (Seo Jeong) i Hyun-Shik (Kim Yu-Seok). Ella, una noia solitària, de personalitat reservada, freda i distant, abocada a una mudesa que no sembla pas real, i que es guanya la vida llogant plataformes flotants (una de les moltes referències explícites a l'"illa" del títol) als seus clients. La majoria són turistes no menys peculiars que es curen de l'estrès quotidià pescant, gaudint del silenci i el relaxament que els atorga aquest paisatge summament evocador o, en algun cas, del sexe pagat que ofereixen les prostitutes de la zona o també, ocasionalment, la mateixa Hee-Jin. Ell, per la seva banda, és un expolicia autodestructiu, turmentat pel passat recent del qual intenta fugir: l'assassinat de la seva dona i el seu amant després de trobar-los junts al llit matrimonial. El grau d'extrem aïllament i la soledat malaltissa a la qual estant abocats els dos personatges, expressat a través d'aquest desig constant d'autoinfringir-se patiment, i que aquí, a diferència de l'esmentada La pianista, és compartit pels dos protagonistes, sols és capaç de trencar-se des del moment que entre els dos neix una atracció (fatal, com no), en la qual només el sexe, en la seva expressió de dolor i violència, té cabuda. A partir d'aquí és quan els espectadors contemplem astorats com les dues "illes solitàries" de la història se submergeixen en la utilització de tota mena d'utensilis al voltant de la pesca, com ara hams (utilitzats amb freqüència), fet que arriba a extrems moralment insuportables.

Kim Ki-Duk, no obstant, es nega a acceptar la difícil, per no dir impossible, coexistència i l'irremeiable esdevenir d'uns éssers autodestructius i per això recorre a un bell final entre surrealista i metafòric (avançat en el temps inclús al de la cèlebre seqüència daliniana del darrer Almodóvar, Hable con ella) en el qual, després que els amants pugen l'àncora de la seva plataforma-illa i es deixen emportar pel corrent lluny d'aquest món amb el qual no s'identifiquen i que no pot acceptar relacions tant poc convencionals com la seva, el protagonista s'endinsa en un canyisser espès que no és altre (com la càmera llavors deixa entreveure) que el pelut sexe de la seva estimada. D'aquesta experiència de genial perplexitat no oblidarem, així mateix, la terrible sensació d'angoixa, que no ens abandona ja des del primer instant, ni la sàvia presència (constant) de l'aigua, com tampoc l'acurada posada en escena que sap aprofitar com ningú l'evocador contorn geogràfic, sobretot amb aquesta natura harmoniosa que resta inalterable davant del dolor humà.