Cinema Truffaut

La dona del quadre

Universalment reconeguda com una de les indubtables obres mestres de Johannes Vermeer, encara avui, més d’un segle d’estudis després, La noia de la perla, un dels quadres més cèlebres del pintor holandès del segle XVII, amaga rere la capa de pintura molts misteris no resolts: Qui era la model? Es tracta realment d’un retrat? Va conèixer el pintor la seva musa? Quin significat té el turbant? Per què fins el 1882 ningú en va saber res d’aquesta obra venuda aleshores com una simple reproducció? O per què el fons era verd i no negre tal i com el veiem avui dia?. Mil i una preguntes sense resposta que no fan més que enriquir la bellesa de tot misteri.
Però com passa sovint, són molts els que, volent anar sempre més enllà, pretenen traspassar (no direm descobrir) el que s’amaga en aquest cas darrere la inquietant mirada femenina immortalitzada pel pinzell de l’artista. Entre aquests, dos debutants, el realitzador Peter Webber i la guionista Olivia Hetreed, han decidit portar a la pantalla l’adaptació de la novel·la d’èxit de Tracy Chevalier del mateix títol que, sense cap mena de pretensió històrica, dóna llum a la hipotètica història de l’enigmàtica dona del quadre i la seva possible relació amb el mestre pintor. Una tesi particular, coincident evidentment amb la de l’escriptora, que pressuposa que la noia del turbant i l’arracada podria haver estat Griet, la filla d’un matrimoni calvinista de Delft (Holanda) que, davant les dificultats econòmiques de la família, es veu forçada a guanyar-se la vida com a criada dels catòlics Vermeer.
Un punt de partida argumental que dóna peu a diverses trames paral·leles dins la història, la majoria de les quals, a part d’anecdòtiques (per no dir anodines), giren al voltant de les vicissituds de la protagonista en el si de la nova llar: des dels atacs de gelosia de la muller de Vermeer a l’assetjament sexual de Van Ruijven -el principal mecenes de l’artista-, passant per la seva intermitent relació amb el noi que la festeja. De totes elles, però, la que sens dubte més ens atrau l’atenció és la relació de Griet (Scarlett Johansson) amb el mateix Johannes Vermeer (Colin Firth), conformant-se com a principal eix argumental del relat, que va guanyant més força a mesura que avança el metratge. Un vincle íntim que està molt ben emmarcat en un espai físic concret: el taller de l’artista. Aquest, constituït com un autèntic microcosmos, es delimita en una habitació privada, vedada a la resta de personatges, dotada amb tots els elements propis i característics del pintor –eines, pinzells, pintures, cavallets, cortinatges per jugar amb la llum, objectes...- davant els quals Griet, com a testimoni excepcional, té el privilegi de descobrir. Com podem veure, Scarlett Johansson -de nou en un paper no gaire allunyat del que interpreta a Lost in translation- assisteix sense proposar-s’ho a la descoberta d’un món fins aleshores desconegut; aquí amb l’art i la tècnica de l’artista com a elements vertebradors.
Pel que fa a la relació personal, no és menys suggeridora. Sense quasi bé diàlegs, els ponts de comunicació entre els dos personatges es manté essencialment a través dels gestos, les mirades, mínims contactes físics o, fins i tot, amb les mateixes pinzellades de l’artista. Tot, seguit molt de prop per la càmera, que no perd detall de les petites coses. Són tots ells codis comunicatius que desprenen un cert erotisme i que no fan més que culminar cap a l’al·legòrica (i sublim seqüència) en què Vermeer forada l’orella de la virginal protagonista i li col·loca la perla amb una delicadesa extrema.
Així mateix, respecte la base literària, el que realment captiva de la pel·lícula no és tant la trama sinó la seva opció estètica. Aquí Webber, reputat muntador i director de documentals així com realitzador de telefilms per la TV britànica, no ha dubtat en enriquir el text recolzant-se amb un extraordinari equip tècnic, entre el qual destaca el dissenyador de producció Ben Van Os, un habitual de Peter Greenaway, però sobretot Eduardo Serra, prestigiós director de fotografia i màxim responsable de la construcció visual de la pel·lícula. I és que no parlem sols de l’acurada descripció de l’època -per altra banda impecable- sinó de la capacitat que han tingut els seus autors d’ampliar l’espai delimitat pel quadre. Sembla talment com si els personatges es moguin per l’interior dels quadres que coneixem del pintor de Delft, dins el marc definit per la pròpia pintura. I tal i com el mateix Vermeer fa en els seus quadres, el film es mou entre la representació minimalista d’uns interiors quotidians, on hi deambula un escàs nombre de figures, i els efectes de la llum sobre els objectes i els cossos.
Una opció formal ja explorada anteriorment per cineastes com Jim Jarmusch a Dead Man (reconstruïnt el seu particular Far West a través de les fotografies color sèpia que la història ens han llegat) o la més radical realitzada per Eric Rohmer a La inglesa y el duque (revivint a la França revolucionària un món ficcional i plàstic limitat a la documentació gràfica i pictòrica de l’època). Com aquests, els responsables de La joven de la perla no pretenen ni molt menys recrear el món que suposadament va ser, sinó tal i com l’hauria pintat Vermeer. I en aquest aspecte la fidelitat vermeeriana resulta increïble. Només ens mancaria la rúbrica del cèlebre pintor.

Jordi Camps i Linnell
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona