Cada temporada cinematogràfica tendeix a gratificar-nos amb una sorpresa inesperada i la d'enguany porta per títol «Lantana», una esplèndida pel·lícula forjada a partir de l'aparent coartada del «thriller» que es va convertir en un autèntic fenomen de crítica i públic al seu país d'origen (Austràlia, tot i que compta amb col·laboració alemanya en el seu finançament), fet que va facilitar la seva posterior distribució internacional. A mig camí entre la faula coral de Robert Altman i l'univers Lynchià -aquí també és un cos sense vida, bressolat per una naturalesa misteriosa, el detonant de la trama-, el director Ray Lawrence té d'entrada la virtut d'impartir, malgrat la gènesi teatral de la història, una magnífica lliçó de cinema basada en els silencis, el pla sostingut i una hipnòtica creació d'atmosferes, enteses com a perfecte embolcall per a una radiografia, primer sentimental i finalment humana, de personatges d’una muda infelicitat. Aquesta bona sintonia entre fons i forma també es pot atribuïr a Andrew Bovell, autor del text original, qui ha sabut adaptar-se amb propietat a les necessitats de la pantalla gran.

La imminent desaparició d'una dona (anunciada en els primers fotogrames, però de tardana materialització en el metratge) és el pretext per entrar dins les interioritats d'un grapat d'éssers que omplen els buits de la incomunicació amb un simulacre de vida social. S'estan podrint, malgrat uns fràgils intents de redempció (el policia corre diàriament per frenar una inevitable decadència física, l'escriptora exterioritza el dolor de la pèrdua d'un fill en un «best-seller») que no fan sinó desdibuixar les seves identitats. No presenten grans diferències: deixant de banda els apunts classistes (absolutament necessaris per a la universalització de la proposta), comparteixen el mateix i amarg exili emocional. Lawrence disecciona un entorn desolador on la veritat només s'expressa a través de filtres: un monòleg telefònic i una confessió gravada acaben destruïnt més màscares que la suposada intimitat de la llar, un espai fred i aparentment inalterable que el director sap convertir en un personatge més de la funció.

El que fa de «Lantana» una pel·lícula decididament marciana en el panorama cinematogràfic actual és la seva voluntariosa desvinculació dels paràmetres del «thriller». Lawrence edifica la suposada intriga a partir de les investigacions del policia i l'expectativa que la desapareguda Valerie va «topar» amb alguns dels individus presentats a la història. Però no hi ha clímax, almenys en el sentit genèric del terme; realitzador i guionista estan molt més interessats a analitzar els danys col·laterals de la tragèdia que la seva pròpia naturalesa, fonamentada, al capdavall, en els mateixos mals que pateixen la resta de personatges. És una opció arriscada que s'explota fins a les últimes conseqüències i que no tindria el mateix abast sense l'aportació d'un repartiment excepcional. Anthony LaPaglia aconsegueix la millor interpretació de la seva dilatada carrera (ha plogut molt des que John Landis el va convertir en el policia enamorat de la vampiressa Anne Parillaud a «Sangre fresca»), Geoffrey Rush dosifica els seus habituals manierismes (cosa que no feia, per exemple, a les inexplicablement venerades «Shine» i «Quills») i la veterana Barbara Hershey recupera el seu registre més dúctil malgrat la inexpressivitat que arrossega a conseqüència de la cirurgia estètica. Al seu costat, dues sorpreses: la extraordinària composició de Kerry Armstrong, actriu formada a la televisió que fa meravelles amb el personatge de la dona del policia, i la presència de Peter Phelps (tot un ídol a Austràlia gràcies a la sèrie «Sons & daughters» i un habitual de la sèrie B nord-americana), en la pell d'un pacient homosexual de Valerie que li descobreix, amb el relat del seu cas, la situació terminal del seu propi matrimoni.