Pissarres sense alumnes
Molt poques són les cinematografies que converteixen els problemes de l'ensenyament en motiu temàtic. Una excepció és la francesa. Actualment, un documental sobre el funcionament d'una escola rural titulat Être ou avoir, dirigit per Nicolas Philibert s'ha convertit en un dels grans èxits de la cartellera i en un dels grans fòrums de debat sobre el futur d'un ensenyament públic en un país on han començat a sorgir les amenaces de privatització. Curiosament, a molts quilometres de distància, en una cinematografia com la iraniana, el tema de l'ensenyament ha estat sempre present com a tema de debat en algunes de les seves obres arriscades. Si repassem la història del cinema iranià recent veurem que l'escola ja estava present en les primeres obres d'Abbas Kiarostami com On és la casa de l'amic? (1989) i que el projecte de promoure un model de cinema didàctic es trobava en les bases del naixement i posterior projecció internacional de la cinematografia iraniana. Si entenem aquestes bases no ens ha d'estranyar que Samira Makhmalbaf una jove cineasta de 18 anys -filla de Moshen Makhmalbaf director de Kandahar- debutés amb un film titulat La manzana, on els problemes educacionals i de gènere eren el rerefons d'una història inspirada en uns fets reals, on el registre documental i el registre fictici s'acabaven confonent. La manzana posava sobre la taula el cas de dues nenes que el seu pare va tenir recloses a l'interior d'una casa sense poder veure la resta del món. Samira filmava les nenes des dels barrots de la porta de la seva llar i seguia el procés que va permetre que aquestes nenes poguessin assumir el dret de l'educació. Un temps després, Jean Luc Godard va considerar La manzana com una de les descobertes més suggestives dels darrers anys.
Com el seu títol indica, La pizarra també és una pel·lícula on el problema de l'educació es troba en l'epicentre del discurs, malgrat que aquest serveixi d'excusa per dur a terme un viatge èpic i absurd per una zona devastada situada en algun no-lloc perdut de les muntanyes del Kurdistan, en la frontera situada entre l'Iran i l'Irak. A diferència de La manzana on la cineasta assumia deliberadament la urgència de filmar el present a La pizarra, Samira Makhmalbaf du a terme un procés de reconstrucció històrica i ens trasllada a l'any 1988, en el moment en què Saddam Hussein, en plena guerra Iran/Irak, va decidir llançar un atac contra els kurds iraquians refugiats en el país veí. A La pizarra, però, la guerra és com un tro llunyà. Sentim el ressonar de les bales, veiem els efectes de la metralla i sentim el pes d'una terra devastada. El paisatge d'un món trasbalsat serveix d'excusa per idear una bella metàfora sobre la necessitat de l'educació com a camí indispensable per la supervivència.
La metàfora que exposa Samira Makhmalbaf es centra en la història d'un grup de professors que, amb una pissarra a l'esquena, recorren les muntanyes a la recerca d'algun alumne que puguin educar. Mentre els professors busquen alumnes, els nens es dediquen al contraban d'objectes robats i veuen com la lluita per la supervivència no els deixa ni temps ni forces per aprendre. Samira centra el seu discurs en l'experiència de dos professors, Saïd i Reboir -aquest últim interpretat pel també cineasta Bahman Ghobadi- que es separen del grup. Reboir troba un grup de nens dedicats al tràfic d'objectes que han robat i Saïd s'uneix a un grup de vells kurds que, abans de morir, desitgen tornar a la terra on varen néixer, en el territori iraquià. Samira Makhmalbaf considera La pizarra com una pel·lícula sobre tres generacions. En ella els joves es troben obligats a fer coses perilloses per poder sobreviure. Desitgen aprendre però les circumstàncies els ho impedeixen. Els adults no poden ocupar-se del futur dels seus nens. Mentrestant els professors -la generació intermèdia- volen transmetre els seus coneixements, però no poden anar gaire lluny en la seva tasca.
Àngel Quintana
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona
|
