|
CREATIVITAT I SUBVERSIÓ
El cinema Truffaut ofereix l'oportunitat de recuperar en la plenitud de la versió original l'última pel·lícula de Lars Von Trier, Bailar en la oscuridad (2000), premiada amb la Palma d'Or del Festival de Canes i font de divisió d'opinions entre els cinèfils i crítics d'arreu del món. Creador del moviment Dogma, Von Trier hi realitza la seva segona contribució després de la també controvertida Los idiotas (1998), que es projecta igualment al Truffaut dins de la nit i la setmana dedicada al cineasta danès. La nit Von Trier es completa amb Rompiendo las olas (1996), la faula religiosa amb què el director va començar a convertir-se en una referència dins el cinema europeu, arribant a ser comparat al mestre Carl Theodor Dreyer. No són poques les persones a qui Lars Von Trier els cau molt malament pel seu egocentrisme, les seves neures, les seves pretensions i fins i tot per la forma que té de treballar amb els actors, als quals tortura fins aconseguir el que vol d'ells. Però tota aquesta imatge s'esvaeix quan ens fixem només en el seu treball. D'acord que posar el seu propi nom amb lletres més grosses que el mateix títol ja és passar-se, però és que la manera de fer de Von Trier imprimeix a Bailar en la oscuridad un estil propi i innovador que no s'assembla a res que hàgim pogut veure abans. És per això que, davant d'una proposta tan radical, hi entres o no, però mai no et quedes indiferent (encara que soni a tòpic). Fidel a les normes del Dogma imposades per ell mateix, Von Trier filma amb un estil naturalista que el porta a prescindir de qualsevol subjecció per a la càmera que no sigui la seva pròpia espatlla. Al començament pot xocar bastant, però és fàcil entrar a la pel·lícula i implicar-se amb la desventura del personatge que interpreta Björk, una emigrant txeca que treballa en una fàbrica i que s'està quedant cega. El drama ve del fet que la dona, mare soltera, intenta estalviar diners perquè el seu fill, que pateix del mateix mal, es pugui operar de la vista.
Per poder fugir de la foscor que l'envolta, la protagonista s'imagina que la seva vida és un musical de Hollywood. Això provoca un dels aspectes més interessants de la pel·lícula, com és el canvi estètic que es produeix en les escenes musicals. La fotografia es torna més lluminosa i els personatges canten i ballen, però el rerafons dramàtic no desapareix en cap moment. El particular estil de la música de Björk acaba de fer que Bailar en la oscuridad no sigui un musical convencional, com tampoc no ho és la manera que s'introdueixen temes molt coneguts d'un musical tan típic i enganxós com Sonrisas y lágrimas. La veritat és que resulta esfereïdor veure la protagonista cantant My favorite things quan la seva situació és més crítica. Aquí cal destacar la interpretació de Björk en el seu primer paper com a actriu –i l'últim, segons va dir ella mateixa després del rodatge, potser espantada pels mètodes de Von Trier. El director la va veure en el seu vídeo It's so quite i va decidir que ella havia de ser la compositora de la música, però també la protagonista. Segons sembla, la va convèncer dient-li que, per ell, la persona que creés la música havia d'interpretar igualment el paper de Selma.
Tal com he apuntat més amunt, durant la setmana també podem veure Los idiotas, pel·lícula que va ser la tarja de presentació del manifest Dogma 95. El film és una declaració de principis que mostra d'una manera diàfana en què consisteix això del Dogma: rodatge en escenaris naturals, absència de decorats, so directe, absència de música, càmera a l'espatlla, sense efectes especial ni lluminosos, etc. L'aire subversiu i desafiador de la pel·lícula, lògicament, s'estén al seu argument, sobre uns personatges que adopten el compromís de comportar-se com a retardats mentals per oposar-se a la societat. No cal dir que en aquesta ocasió Von Trier persegueix igualment reaccions clares del públic, a favor o en contra. Agradi o no, la manera de fer d'aquest director ja resulta fascinant pel fet de buscar camins que s'allunyin de la monotonia i l'anquilosament que imperen en el cinema convencional. Avui dia són molts pocs els directors que demostrin un talent creatiu comparable al de Lars Von Trier, ens caigui bé o no.
Manel Mir
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona
|
