L'any 1949, acabada la Segona Guerra Mundial, el cineasta Jean Renoir se'n va anar a l'Índia amb la voluntat d'explorar un món en el qual prevalia el sentit de l'harmonia que Occident havia destruït per culpa de la barbàrie. Renoir va explicar la història d'un primer amor assumint la mirada de l'estranger, la posició d'algú que des de la seva diferència observava amb gran respecte els cicles de la vida i certificava la visió còsmica d'un univers regit per les lleis immutables de l'ésser i el devenir. En un moment de Lejos d'André Téchiné, un jove cineasta -Gaêl Morel, coprotagonista de Los juncos salvajes- presenta, en un cineclub de Tànger, El río, de Renoir. Aquest fet té una rellevància especial, ja que és el primer cop en la filmografia de Techiné on apareix la cita d'un altre film, però també perquè Lejos és una pel·lícula construïda sota l'influx de Renoir. No només perquè apunta la història d'un primer amor, sinó perquè adopta una determinada distància prudencial que l'aparta de tot intent d'integració o d'assimilació d'una cultura que no li es pròpia. Techiné es considera un estranger perdut en el cosmos d'una ciutat fronterera. Tànger es troba situada en el territori limítrof que separa el nord i el sud, entre Europa i Àfrica. En aquest fascinant carreró entre dos mons es produeixen unes tensions i unes experiències de vida que la càmera del cineasta francès capta amb gran intel·ligència i delicadesa poètica. La seva ficció acaba essent la ficció d'un viatger que es pregunta sobre les contradiccions d'un espai físic anomenat Tànger al qual atorga la posició de veritable protagonista.

Lejos té l'aspecte d'una pel·lícula social. Les primeres imatges ens mostren un jove camioner a Algesires que sembla disposat a perpretar algun negoci brut. Techiné no amaga aquests aspectes socials i al llarg de la pel·lícula ens parla del transport il·legal d'immigrants per l'estret o de les xarxes que controlen el tràfic de droga. La gràcia del film, però, resideix en el fet que no es queda només en la dura i asèptica crònica periodística d'una realitat immediata, sinó que va més enllà per buscar alguna cosa que sobrepassi la societat i que pugui acabar conduint el film cap a una determinada idea de món. Tànger es presenta com un univers obert on la gent també pot viure un primer amor, somniar en projectes de futur, sentir el dolor de l'altre o submergir-se en el seu propi spleen.

Techiné estructura la pel·lícula a partir del número tres. En el centre del film hi ha tres personatges: un camioner errant, una noia enamorada i un jove que somnia a fugir. El temps de la pel·lícula s'estructura en tres dies, perfectament delimitats, que acaben dissenyant les tres parts dramàtiques de l'acció central. Malgrat utilitzar el triangle com a figura estructural, el cineasta busca la manera de sobrepassar-lo, d'anar dels protagonistes a la ciutat, de la ciutat a altres possibles vides creuades per tornar al seu punt de partida. La càmera digital -en el primer rodatge que Techiné realitza amb aquest sistema- no es mou frenèticament amb la voluntat de crear unes marques estilístiques modernes. La càmera és fixa, reposada, no hi ha ni un tràvelling en tot el film. La seva funció es la de convertir-se en un ull expectant que, com el dels grans cineastes, s'encarrega d'atrapar la revelació d'una veritat que es troba més enllà de la societat.