|
Jean-Marc Barr debuta com a director i com a deixeble del gurú Lars Von Trier amb una pel·lícula que obre el que ell anomena «trilogia de la llibertat». Després de Lovers, Barr ha rodat Too Much Flesh, que s'estrenarà ben aviat, i ja està preparant Light Beings. Lovers reivindica la llibertat d'estimar en una Europa en què tothom pugui circular lliurement. Per això fa que el protagonista masculí, un immigrant sense papers, sigui iugoslau, per reforçar l'absurditat del fet que per a un europeu sigui il·legal viure en una ciutat europea com, en aquest cas, París. I dóna a la pel·lícula la forma d'una història d'amour fou (no és casual que aquesta expressió la inventessin els francesos) perquè l'amor és el que menys entén de normes, convencions i legalitats. Com uns Romeo i Julieta del tombant de segle, els dos protagonistes de Lovers desafien els entrebancs externs i es disposen a defensar la seva història d'amor de qualsevol ingerència, malgrat descobrir que, en la seva situació, i malgrat viure a la terra de la liberté estimar-se és il·legal.
El millor del discurs de Jean-Marc Barr és precisament que no és gens retòric. Veiem la parella protagonista enamorar-se, estimar-se i barallar-se pels carrers de París i, en un moment donat, veiem una agent de la policia que fa la seva feina i li demana a ell els papers en una escena en què una reacció desafortunada d'ell el posarà en evidència, però no hi ha grans paràgrafs de diàleg que busquin alliçonar l'espectador. Jean-Marc Barr sap imposar la seva tesi sense necesitat de caure en segons quins tòpics. Ni els policies són especialment desagradables ni Dragan, l'immigrant il·legal, és precisament un ciutadà model; fins i tot ens pot caure francament antipàtic, però això no li resta gens de força a la reflexió del director.
El rodatge de la pel·lícula amb càmera de vídeo digital, llum natural, absència de figurants i decorats, seguint, tot i que a la seva manera, les normes del famós Dogma 95, reforça la sensació de llibertat que el director vol imposar. L'autor no necessita tallar la circulació dels carrers de París ni contractar dotzenes d'extres perquè facin de clients d'un bar o d'una botiga, o perquè es passegin pel carrer al costat d'Élodie Bouchez i Sergej Trifunovic. Aquest entorn de naturalitat, i sobretot la interpretació dels actors, fan més creïble una relació d'amor que d'una altra manera podria ser molt més qüestionable. D'altra banda, la ciutat de París apareix als nostres ulls amb una imatge inèdita que no té res a veure amb la que hem vist fins ara en centenars de pel·lícules de totes les nacionalitats que han escollit la capital de França com a escenari. No és estrany que el director hagi declarat que durant el rodatge se sentia com els cineastes de fa cent anys que tot just descobrien el cinema com a llenguatge. Jean-Marc Barr no només es deslliura de les servituds del cinema industrial, sinó que també transgredeix les normes de la planificació i el muntatge a la recerca d'un estil visual desprovist de qualsevol artifici. Seria injust confondre això amb ineptitud per part del director, sobretot tenint en compte que Barr, tot i ser en aquesta pel·lícula un realitzador primerenc, té una llarga experiència com a actor al costat de directors de solvència contrastada, com el seu amic Von Trier.
Lovers no és una pel·lícula que es pugui recomanar als qui molesti el peculiar estil de rodatge de l'autor de Rompiendo las olas o Bailar en la oscuridad, pel·lícules en què Jean-Marc Barr participava com a actor en papers secundaris. Però si som capaços de desacostumar la vista de tants anys de cinema rodat a la manera tradicional, trobarem que la proposta de Jean-Marc Barr és molt apreciable i plenament coherent amb la història que explica, la de dos amants que l'únic que volen és que els deixin estimar-se, sense saber que fins i tot per això s'ha de demanar permís a l'administració. Jean-Marc Barr també reivindica la llibertat de fer cinema sense haver de demanar permís als qui remenen les cireres de la indústria. I se n'està sortint molt bé, primer, perquè les seves pel·lícules s'estan estrenant a tot el món i, després, perquè aconsegueix que el que diu sempre sigui més important que el com ho diu.
Josep Mir
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona
|
