En la seva visionària entrevista concedida a François Truffaut, Alfred Hitchcock afirmava, a propòsit de la seqüència de l'atac aeri de Con la muerte en los talones, que el seu objectiu era redefinir els mecanismes de la intriga a partir de la perversió dels seus codis genèrics: el més fàcil era situar Cary Grant enmig d'un carrer fosc, inquiet per mirades furtives i amb un gat negre observant l'escena, però el mestre va preferir contextualitzar l'amenaça a plena llum del dia, en un espai descaradament obert -el camp de blat- i amb element distorsionador aparentment inofensiu -un avió-. Christopher Nolan proposa a Memento una sorprenent, magistral relectura d'aquest ideari; la seva transgressió consisteix a rebentar la fòrmula narrativa convencional del thriller explicant la història, literalment, a l'inrevés. Comença pel final i, a mesura que retrocedeix, va descomponent la laberíntica personalitat d'un indvidu -esplèndid Guy Pearce- que constitueix una apassionant reinvenció del fals culpable hitchockià.

Però el més suggestiu de Memento, més enllà de l'arriscada subversió formal, és la seva turbadora desgranació dels eixos de la memòria. El protagonista, obsessionat per atrapar l'asssassí de la seva dona i afectat d'una estranya malaltia que només li deixa recordar el que ha fet els últims quinze minuts, fotografia els fets i es tatua el cos per recordar els aspectes més importants de la trama. Christopher Nolan edifica, seguint aquest mcguffin narratiu, una història escrita des de la manipulació que fa el personatge de la seva pròpia ficció, tota una troballa que Memento explota fins a les seves darreres -i imprevisibles- conseqüències.

El film va nèixer d'un relat curt escrit pel mateix germà de Nolan, Jonathan, i que en principi va adaptar per a un curt. En veure que l'experiment tindria més sentit aplicat a l'estructura del llargmetratge, el realitzador va convèncer un grup d'amics -la majoria de tècnics són els seus companys de l'escola de cinema- i va aconseguir la implicació d'actors acostumats a empreses comercialment més ambicioses. Carrie-Ann Moss i Joe Pantoliano, que ja havien coincidit a la sobrevalorada Matrix -un altre exemple d'experimentació, però mal entesa-, es van limitar a cobrar un sou mínim per la seva participació. La seva estrena europea, que es va avançar un mes i mig al debut americà, la va convertir en objecte de culte. Nolan i el seu equip es van emportar la sorpresa més inesperada quan van exhibir la pel·lícula al seu país: en cinc setmanes, ha superat els 20 milions de dòlars de recaptació -més del doble del seu pressupost- i demostra que encara hi ha esperança per el cinema realment independent. Perquè l'excepcionalitat de Memento també es basa en el seu inèdit virtuosisme per rendibilitzar l'economia de mitjans fins a uns extrems insospitats. Seguirem de prop les evolucions de Nolan, digne de figurar en el mateix altar de Shyamalan i Fincher; el seu proper treball, Insomnia, protagonitzat per Al Pacino i Connie Nielsen, que també fabula sobre postulats del gènere, promet resultar tant complex i innovador com la seva òpera prima.

Pep Prieto
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona