|
Xocolata negra
La casualitat ha fet que dues grans actrius franceses hagin estat les protagonistes de dues pel·lícules que remeten a la xocolata en el seu títol. Preguntada sobre aquest fet, Isabelle Huppert va dir dimecres 28 de març a Barcelona que el Chocolat de Lasse Hallstrom és ensucrat, mentre que el de Chabrol és negre, amarg. Explicat en poques paraules, Merci pour le chocolat sembla un thriller psicològic amb tints melodramàtics: durant una conversa casual amb amigues de la seva mare, Jeanne, una jove pianista, s'assabenta que després de néixer va estar a punt de ser intercanviada per un altre nadó: Guillaume, el fill del prestigiós pianista André Polonsky. Encuriosida per la coincidència en el fet musical, decideix presentar-se a casa de Polonsky, que s'ha casat amb Mika Müller, l'hereva d'una fàbrica de xocolata, després que la seva primera dona i mare de Guillaume, Lisbeth, va morir en un accident de cotxe. La irrupció de Jeanne en el si d'aquesta família desencadenarà sentiments diversos, des de la gelosia de Mika a la desconfiança de Guillaume, mentre el pianista André veu en ella l'oportunitat de transmetre els seus coneixements, cosa que no va poder fer amb el seu fill, de vocació desconeguda.
A partir d'una intriga pròpia de la novel·la negra, amb secrets amagats, morts inexplicades, casualitats i baixes passions, Claude Chabrol afirma que ha volgut fer una pel·lícula sobre la perversitat. Isabelle Huppert matisava que ella la veu com una història sobre la gelosia, i és la gelosia el que porta el seu personatge a comportar-se de manera perversa. Alfred Hitchcock i Fritz Lang són les influències que primer es reconeixen tant en la història com en el tractament que li dóna Chabrol. És divertit veure com el director aconsegueix que veiem una simple i aparentment inofensiva tassa de xocolata com una amenaça mortal, una mica a l'estil del que feia Hitchcock a Sospecha amb un cèlebre got de llet. Els fantasmes de les persones desaparegudes, com a Rebecca, s'erigeixen en un personatge més i condicionen la vida dels vius. I la utilització d'elements químics per dominar l'altre, per adormir-lo o per matar-lo, ens remet a un clàssic de la intriga com Encadenados. Però la posada en escena, elegant, sofisticada, amb un ritme lent però constant, sense cops d'efecte, s'aparta de l'estil de Hitchcock per entrar més en el de Lang, el director que millor va saber reflectir la perversitat amagada darrere personatges i fets de la vida quotidiana.
Claude Chabrol aconsegueix una de les seves millors pel·lícules dels últims anys gràcies a la mestria amb què converteix una història aparentment casual, uns escenaris acollidors i uns personatges atractius i elegants en elements per a una pel·lícula molt inquietant. Sense forçar en cap moment ni els moviments de càmera, ni la planificació, ni la música (una banda sonora excel·lent, per cert, del seu fill Matthieu Chabrol), el director fa que una sensació d'inquietud vagi creixent dins l'espectador. Chabrol és el mestre que condueix la pel·lícula i qui ens condueix cap a on vol (fins i tot en un final que ja ha estat polèmic), però bona part del mèrit és també dels actors, principalment d'una Isabelle Huppert inspiradíssima en un paper difícil i ple de matisos, i també d'un Jacques Dutronc que, com ella, però de manera potser encara més subtil, amaga més del que sembla.
Josep Mir
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona
|
