| MONES COM LA BECKY |
 |
 |
|
|||||||||||||||||||||
|
|
| Escrita i dirigida per Joaquim Jordà i Núria Villazán Producció: J.A. Pérez Giner Productor associat: J.L. Pérez Arroyo Directora de producció: Marta Pérez Ferrándiz Fotografia: Carles Gusi So: Daniel Fontrodona Muntatge: Sergi Díez Intèrprets: Joao Maria Pinto, Marian Valera, Petra Alcántara, Montse Bustos, |
 |
|
   |
|
|
| Fa cap a setanta anys, un neuròleg portugués anomenat Egas Moniz va assistir a un congrés de psicologia a Londres. Allà, un biòleg americà, el dr. Fulton, va presentar una ximpanzè anomenada Becky, que era un animal encantador. A continuació va projectar una pel.lícula en què el mateix animal apareixia com una bèstia tremendament agressiva. El dr. Fulton va explicar als assistents que havia practicat a la ximpanzè una ablació del lòbul central del cervell i que l'agressiu animal s'havia convertit en una mona de peluix. El professor Egas Moniz va tornar a Portugal amb la idea d'aplicar aquesta teràpia als esquizofrènics i aplacar així les seves agitacions. Aquest és el principi de la història que relata «Mones com la Becky». La resta, ja la veureu vosaltres mateixos. Un assaig sobre la construcció de la bogeria Les primeres imatges de «Mones com la Becky» ens mostren un laberint, per on passegen un seguit de personatges que intenten racionalitzar o donar respostes al misteri d'un altre gran laberint que esdevindrà el centre de la pel.lícula: el cervell humà. Joaquim Jordà no pretén donar respostes o explicacions al misteri de la ment humana, només constatar les seves paradoxes i la instrumentalització clínica i social que es dur a terme amb l'establiment d'uns codis de normalitat. Es gràcies a aquesta perspectiva que «Mones com la Becky» esdevé alguna cosa més que un documental que intenta construir un discurs sobre el món. La pel.lícula és sobretot un document que ens posa sobre la taula un seguit d'interrogants que ens permetin qüestionar-nos sobre l'absurditat de les fronteres artificials que en nom de la ciència o de la legalitat, normalment establim per donar resposta a un misteri del qual sabem molt poques coses. El punt de partida de «Mones com la Becky» era un film de ficció. Jordà volia realitzar una pel.lícula sobre Egar Moniz, un científic portuguès que havia estat guardonat amb el premi Nobel gràcies a haver inventat la lobotomia, entesa com a remei capaç d'amansir la hipotètica agressivitat dels malalts mentals. Moniz va extreure una part del cervell d'una mona anomenada Becky i va aconseguir calmar-la, sotmetent-la en un estat d'apatia absoluta i destruint tota la seva agressivitat innata. La lobotomia no va trigar gaire a ser aplicada als humans per tal de calmar els brots d'esquizofrènia i agressivitat psíquica. L'extirpació d'una part del cervell convertia als malalts mentals en éssers sense gairebé voluntat, en individus amansits que deixaven de fer nosa per la institució clínica i que no resultaven gens perillosos pel sistema. Jordà partia de l'experiència d'Egar Moniz per plantejar-se un seguit de qüestions sobre al forma com la ciència, mitjançant la lobotomia, va establir un sistema repressiu que en nom de la normalitat era capaç de reduir algunes persones humanes a éssers sense voluntat. La història d'Egar Moniz va tenir un final tràgic: va acabar assassinat per un dels seus pacients. En no trobar sistemes de finançament que permetessin a Joaquim Jordà rodar la pel.lícula de ficció sobre el premi Nobel portuguès, el cineasta va decidir aturar el projecte fins que, amb motiu dels treballs duts a terme dins del màster de documental creatiu de la Universitat Pompeu Fabra, se li va oferir la possibilitat de reconvertir el vell material dramàtic en un documental. La decisió de tirar endavant el projecte va coincidir amb el fet que Joaquim Jordà va ser víctima d'una trombosi que va afectar el seu propi cervell. Un cop recuperat de la malaltia, el cineasta va decidir establir una confluència entra la seva experiència personal öen el film ell mateix explica com va veure que el món es transformava a partir de l'atac cerebral o filma el procés de la seva pròpia operacióö, la recerca documental sobre l'experiència d'Egar Moniz, la dramatització per un grup d'interns en un centre psiquiàtric del Maresme de la vida de Moniz i la reflexió sobre els límits de la normalitat. A partir de la barreja d'elements diversos, mitjançant una utilització d'una imatge que constantment prefereix buscar la seva utilitat que la recreació estètica, «Mones com la Becky» abandona la forma de documental tradicional per convertir-se en un assaig, a partir del qual s'obren nombroses portes a l'entorn del problema de la constitució social de la normalitat i la marginació de la follia. Al final, l'aposta de Joaquim Jordà acaba superant l'àmbit estricte de l'experiència cinematogràfica per transformar-se en una pel.lícula política que recupera el problema de la psiquiatria, en un moment en que s'han posat en dubte totes les conquestes que des del terreny de la psiquiatria democràtica a Itàlia o de l'antipsiquiatria anglesa es varen dur a terme a començaments dels anys setanta. Jordà ens recorda amb valentia que la bogeria continua essent un problema perquè continua fent nosa ja que desestabilitza l'ordre social. En aquest moments, a la diferència o bé se la margina o bé se la calma, per evitar que resulti molesta. El gest resulta veritablement hipòcrita, sobretot si tenim en compte que són els mateixos sistemes de vida i alienació de la nostra perfecta societat de la informació, els que provoquen una part important de les anomenades malalties mentals. ÀNGEL QUINTANA Col.lectiu de Crítics de Cinema de Girona Premis de «Mones com la Becky» Premi de la Crítica del Festival Internacional de Cinema de Catalunya Sitges 1999. Premi Ciutat de Barcelona "per la valentia del tractament cinematogràfic, sense precedents en les nostres produccions". Premi de l'Associació Catalana de Crítics i Escriptors Cinematogràfics a la millor pel.lícula espanyola de 1999. Premi especial Sant Jordi 1999 de RNE. Primer premi del Festival de Cinema Hispano-Francès de Burgos 2000 per "l'audàcia del tema tractat i l'originalitat del seu plantejament". Premi de Cultura 2000 de la Generalitat catalana a Joaquim Jordà. Filmografia de Joaquim Jordà: "Dante no es unicamente severo" (1967) "Portogallo Paeese Tranquilo" (Documental - 1969) "Maria Aurèlia Capmany parla d'un lloc entre els morts" (Documental - 1969) "Numax presenta..." (Documental - 1980) "El encargo del cazador" (Documental - 1990) "Un cos al bosc" (1997) "Mones com la Becky" (1999) |
|
|
 |