- Candidata a l'Oscar al millor director (David Lynch)
- César a la millor pel·lícula estrangera
- Millor direcció - Festival de Canes 2001
- Millor pel·lícula - Associació Nacional de Crítics dels Estats Units
- Millor pel·lícula - Cercle de Crítics de Cinema de Nova York

El cinema com una experiència del misteri

Després de la commovedora «Una historia verdadera», filmada amb la mirada contemplativa que permet un viatge a deu quilòmetres per hora cap a la reconciliació amb un mateix i amb el món, els antics oficiants del culte a David Lynch potser han cregut (o ho esperen mentre no han vist «Mulholland Drive», la nova pel·lícula d'aquest fascinant estilista del cinema actual) retrobar-se amb l'univers que el cineasta sembla haver configurat amb la voluntat d'inquietar amb una obertura cap a l'obscuritat humana, de problematitzar la frontera entre el somni (o el malson) i la realitat, de crear misteris sense resolució o d'apuntar que potser vivim en diversos mons paral·lels. És possible que «Mulholland Drive», títol relatiu a la carretera (on perdre's) que serpenteja a l'entorn de la ciutat de Los Angeles, satisfaci les seves expectatives, però no és sobrer recordar que el mateix Lynch afirma que «Una historia verdadera» és la seva pel·lícula més estranya, i no només en relació amb la seva pròpia filmografia. Tampoc no explica la singularitat d'aquesta estranyesa perquè, de fet, és un cineasta que no aporta aclariments, sense que aquesta actitud impliqui un gust vanitós pel cripticisme. Potser intueix que la realitat (o la nostra percepció o experiència d'ella) no és reduïble a una explicació última i tranquil·litzadora. En tot cas, el seu cinema ho és d'irreductible, mentre les imatges que el conformen fan sospitar que David Lynch considera estimulant l'absència d'explicitud i que el fragment permet imaginar la resta. O somiar-la.

«Mulholland Drive» convida novament a parlar del somni (i del malson) a propòsit del cinema de David Lynch. De la seva mateixa construcció s'ha comentat que funciona amb una impecable lògica onírica. El també autor de «Blue Velvet», però, no es refereix als somnis nocturns com a inspiradors de les seves pel·lícules, sinó als diürns: El món oníric que ell ha construït o descobert i que, amb un control que no tanca el sentit, presenta a l'espectador perquè s'aventuri en una experiència del misteri. Per aconseguir la complicitat de l'espectador, Lynch exerceix com a hipnotitzador. Les seves imatges, una constant revelació del seu talent excepcional per a la posada en escena, poden tenir un poderós efecte hipnòtic, a la vegada que suggereixen el seu mateix caràcter il·lusori (el cinema com a il·lusió) per a la possible reflexió. I no és estrany que, en un moment clau que capgira la pel·lícula amb efectes tan desconcertants com estimulants, l'espectador assisteixi a una funció on es demana silenci perquè els personatges s'abandonin i entrin en una altra dimensió, potser continguda en una caixeta. O qui sap si en aquesta mena de cabaret màgic, on s'escolta «La llorona» mentre es crea una atmosfera on el temps es dilueix, comença el despertar d'un somni. Del somni d'una jove que va arribar a Los Angeles amb el desig de triomfar com actriu a Hollywood i, potser, de viure l'amor. Al capdavall, «Mulholland Drive» és un film sobre Hollywood (i els EUA, amb la seva ingenuïtat i el seu horror, tal com els veu David Lynch) com a somni i com a malson. I també com un món que construeix imatges que inspiren desitjos mimètics, el somni de devenir un altre que permet al cineasta explorar en la construcció de la identitat i la seva fragilitat. Així, una dona amnèsica, arran d'un accident en la carretera de Mulholland, es construeix una identitat a partir del nom de Rita i després de veure un cartell de «Gilda». Rita, però, potser és la construcció d'una altra: La dona somiada i així estimada (la tendra i sensual, però també amb un regust irònic, escena d'amor entre Naomi Watts i Laura Elena Harring) per una noia que no és ni Betty ni l'emergent actriu Camilla Rhodes, sinó la Diane que desperta per ensopegar amb la realitat del fracàs i el desengany amorós.

No deu ser casual que en un moment de la pel·lícula aparegui, ni que sigui fugaçment, Kenneth Anger, aquell cineasta que va escriure un llibre titulat «Hollywood Babylonia», una exploració en les clavegueres de la fàbrica de somnis, allà on alguns dels seus artífexs van precipitar-se a l'autodestrucció o van patir la maledicència d'un puritanisme hipòcrita. El cinema, però, té escletxes on encara un cineasta irreductible i agosarat com David Lynch pot donar renovada forma a productes inicialment concebuts per a la televisió, com ara aquest «Mulholland Drive». La cadena ABC va rebutjar l'episodi pilot, però d'aquesta manera el nou somni diürn de David Lynch va convertir-se en la gran pel·lícula que havia de ser, amb tota la seva textura poètica que es decanta cap al sinistre, però manté una bellesa que és el principi de l'horror que encara podem suportar.