Dijous 4 d'abril, a les 20.00, presentació
i taula rodona amb la participació de:

- Jaime Camino, director de la pel·lícula
- Ricard Vinyes, professor d'Història Contemporània de la UB
- Francesc Pararols, coronel d'aviació i membre històric del PSUC
- Àngel Quintana, crític de cinema, que actuarà com a moderador

L'any 1996, dos documentalistes Javier Rioyo i José Luis López Linares ens varen oferir a «Asaltar los cielos», un exhaustiu recorregut al voltant de la vida i la personalitat de l'activista català Ramon Mercader, l'assassí de Trotski. El documental, que significativament va ser el punt de partida de la lenta però efectiva recuperació del gènere a les cartelleres de l'Estat espanyol, podia considerar-se com compendi de possibles pel·lícules no desenvolupades. Entre les més suggestives n'hi havia una que ens explicava la relació de Ramon Mercader i la seva mare amb els exiliats espanyols a Moscou durant els anys de la dictadura estalinista. «Los niños de Rusia», de Jaime Camino, sembla voler convertir-se en la possible materialització d'aquella pel·lícula apuntada, però mai realitzada. Camino centra el discurs cinematogràfic en el relat de la trajectòria dels nens que durant la guerra civil varen ser separats de les seves mares i deportats del port de Bilbao en direcció cap a Leningrad -l'actual Sant Petersburg- on varen ser acollits pel règim comunista soviètic amb l'honor d'herois, de fills dels lluitadors de la dictadura antifranquista. A partir de l'arribada dels nens a Leningrad i del seu posterior trasllat a Moscou, el cineasta decideix dur a terme un rigorós recorregut narratiu en el trajecte d'aquests infants que varen conèixer la cara amable, però també la cara fosca, del regim comunista. Tots ells varen patir la barbàrie de la segona guerra mundial i alguns dels seus episodis més sagnants com el setge de Stalingrad i la majoria varen ser deportats a Sibèria on varen treballar en fàbriques d'armaments. Al final, veiem com el relat col·lectiu es bifurca i sentim com alguns dels protagonistes varen decidir quedar-se per sempre més a la pàtria d'acollida, altres varen intentar tornar però varen ser durament interrogats per la policia franquista fins al punt de voler-los convertir en espies anticomunistes i finalment, escoltem als que varen marxar cap a la Cuba de Fidel Castro.

«Los niños de Rusia» forma part d'un seguit d'obres -cinematogràfiques i televisives- que en els darrers temps s'han proposat recuperar aquella memòria perduda i enterrada de la guerra civil i el franquisme. Es tracta de restituir per a la història un seguit de personatges pels quals la desmemòria i els pactes de reconciliació cap a la transició varen condemnar a una situació d'anonimat. Els rostres envellits dels nens de Rússia que exposen davant de la càmera el relat minuciós de la seva aventura personal, són els rostres de la memòria que narren un episodi que el franquisme va camuflar i que posteriorment va quedar condemnat a l'oblit. Ells són unes víctimes més de la guerra civil, condemnats a portar al damunt l'estigma del seu exili forçat, però també poden considerar-se com a testimonis de les contradiccions del segle, com a espectadors privilegiats de les virtuts i horrors del regim comunista. El periple personal de cadascun dels personatges és la crònica melodramàtica d'un seguit d'humiliacions i d'un seguit de moments feliços en una terra estrangera que, per alguns, va ser la terra adoptiva i per altres, l'única pàtria possible. El melodrama històric permet a Camino poder explorar la seva intima condició d'estrangeria. Així, resulta esfereïdor, sentir com alguns d'aquells nens de la guerra recorden que després d'estar vint anys separats dels seus pares, varen ser incapaços de reconèixer-los i sentir-los com a seus. Abandonar Moscou i tornar a Espanya no va ser una experiència fàcil, ja que ni el paisatge físic, ni el paisatge polític del moment eren fàcilment reconeixibles i a tots ells, l'experiència del comunisme els va canviar interiorment.

Jaime Camino va néixer l'any 1936 i sempre s'ha considerat un nen de la guerra. La memòria perduda de la seva infantesa també ha estat objecte d'una recuperació sistemàtica, al llarg d'una filmografia que ha situat la guerra civil i el primer franquisme en el seu epicentre. «Los niños de Rusia» no és més que un capítol més d'una obra coherent sobre la memòria de la guerra civil en la que els altres capítols s'anomenen «España otra vez» (1968), «Las largas vacaciones del 36» (1976), «La vieja memoria» (1978), «Dragon Rapide» (1986) i «El llarg hivern» (1991). «Los niños de Rusia» representa, també, el retorn de Jaime Camino cap alguns dels postulats que es varen fer presents en una de les obres més mítiques de la seva filmografia, «La vieja memoria», un documental que reunia el testimoni de diferents supervivents i protagonistes de la guerra civil. Com en aquell vell documental, el discurs es construeix a partir d'un seguit d'entrevistes, sense que hi hagi una intervenció directe del director. A mesura, però, que el relat avança, Camino juga de forma deliberada al muntatge, construeix falsos contraplans de personatges entrevistats que semblen escoltar els altres i busca la confrontació entre les diferents memòries personals per afirmar una certa memòria col·lectiva.