Divendres 18 d'octubre, a les 21.30, presentació
a càrrec del director, Basilio Martín Patino
i l'actriu Menh Wai Trinh

Les seves primeres imatges conegudes de Salamanca van fer-se presents mentre un jove escrivia (nou) cartes a Berta amb un desig d'escapar dels límits d'una ciutat i d'uns temps miserables. Amb aquest seu primer llargmetratge, «Nueve cartas a Berta», Basilio Martín Patino ja llençava una ampolla al corrent incert de l'aigua, a la recerca d'un destinatari que ho volgués ser, que esperés íntimament una carta per aventurar la seva mirada i el seu pensament. Aquesta recerca va continuar amb «El amor y otras soledades», just abans de buscar en els arxius imatges susceptibles d'una mirada crítica que, mitjançant el muntatge, convidava a revisar la mentida històrica del franquisme («Canciones para después de una guerra», «Caudillo», films dels anys setanta). Hi va haver un temps de silenci (potser d'incertesa i perplexitat) abans de tornar a Salamanca a la recerca de «Los paraísos perdidos» (1985), o la consciència del pas del temps amb la cadència de la poesia de Holderlin. Dos anys després, a «Madrid», Basilio Martín Patino va apuntar la seva sospita que, observada des de darrere una càmera, la realitat deu convertir-se inevitablement en ficció. Després, seduït pel caos, la sospita va intensificar-se: En un món ple d'imatges, aquestes poden revelar veritat o són miralls condemnats a reflectir aparences, mentides, simulacres? Amb «La seducción del caos» (1991), Patino va començar a refugiar-se en el mitjà televisiu perquè hi va trobar una inesperada possibilitat d'experimentació que, en la dècada dels noranta, no contemplava la producció cinematogràfica a l'estat espanyol. Així, per a Canal Sur, va realitzar «Andalucia, un siglo de fascinación», que reuneix set falsos documentals per provar de trobar alguna cosa de veritat més enllà dels tòpics.

Cineasta lliure, a contracorrent, fora del mercat audiovisual, Basilio Martín Patino ha tornat al cinema de manera inesperada en els inicis d'aquest nou segle. I ho ha fet amb una pel·lícula que anuncia com la última de la seva filmografia i que, a més de ser un exercici de llibertat a contracorrent, té un caràcter crepuscular i, de fet, testamentari, a la manera d'aquelles últimes mirades que representen una revisió de la pròpia obra i a la vegada aporten una reflexió que, des del present, explora en la memòria, sense evitar-ne el dolor, i projecta inquietuds cap el futur. A «Octavia», hi ha un nou retorn a Salamanca, el d'un home (Rodrigo, interpretat per Miguel Angel Solà) que podria haver escrit cartes a Berta i que va fugir d'un entorn familiar (social) opressiu per fer un viatge que no és aliè a una certa aventura humana de la segona meitat del segle XX: Alliberament d'una tradició dogmàtica i repressiva, lluita en contra de les desigualtats sense excloure la violència, dissolució de la perspectiva utòpica, assumpció del possibilisme, perseverança del desconcert. En el seu retorn, Rodrigo compren, en possibles paraules de Patino, que «todo ha cambiado, pero todo continúa igual; como la armonía de la naturaleza que le hiciera feliz de niño, como las escenografías magníficas de su hábitat histórico que continúa reflejando el transcurso del río, intemporal, fascinantemente variable, representación ensoñada y metafórica de la realidad». Renunciant a la narració (el film apunta una nissaga familiar que, amb fills pròdigs i il·legítims i amb el rerafons dels esdeveniments històrics, podria desenvolupar-se de manera novel·lesca) i a la representació (a la vegada, també hi ha molts elements dramatitzables), «Octavia» flueix com una posada en escena de la memòria, com la successió de monòlegs que conviden a la reflexió mentre un cineasta torna a mirar/mostrar la seva ciutat i escriu una carta a la recerca d'un espectador disposat a sentir-se com un nàufrag que neda en un mar de desconcert. En aquest mar, es divisen joves com ara Octavia, innocent, indefensa, insubmisa, abocada a l'autodestrucció per alliberar-se d'un cos mort (que pot ser una genealogia, un condicionant social, un país). Basilio Martín Patino mira el món amb coratge, sense estalviar-se el dolor. Mantenint-se fidel al cineasta lliure, reflexiu i epistolar que sempre ha sigut, llença una botella lúcidament dolorosa amb el bàlsam musical del commovedor «Stabat mater» de Pergolesi.