"ONCE"
Sinopsi:
Un jove cantant i compositor interpreta les seves cançons pels carrers de Dublín. Durant el dia, per guanyar més diners, interpreta coneguts temes per als vianants, però per la nit toca els seus propis temes. El seu talent no passa desapercebut per a una jove immigrant txeca que ven flors al carrer per tirar endavant amb una vida en la que té al seu càrrec la seva mare i una filla. A banda de ser la flamant guanyadora de l’Òscar a la millor cançó original 2007, "Once" ha assolit la fita d'aguantar més de mig any ininterrompudament en les cartelleres de diversos cinemes.
Cinema Truffaut
Fresc i autèntic com una cançó d'amor i desamor
27 de gener de 2007. Enmig del paisatge nevat de Park City, seu del Festival de Sundance, els joves i desconeguts cantautors Glen Hansard i Marketa Irglova interpreten en ple carrer «Falling slowly», un dels temes originals de la pel·lícula «Once», una modesta producció irlandesa que estan promocionant en el marc del Festival. Com molts altres intèrprets i realitzadors, busquen a Sundance la seva oportunitat de que una producció independent pugui donar-se a conèixer mínimament i trobar el seu lloc en el mercat.
29 de febrer de 2008. Tretze mesos després d’aquella interpretació gairebé anònima enmig de la neu de Park City, Glen Hansard i Marketa Irglova pugen a l’escenari del Kodak Theatre de Los Angeles per rebre de mans de John Travolta l’Oscar a la millor cançó original dels 80ens premis de l’Acadèmia de Hollywood justament pel tema «Falling slowly».
Què ha passat en aquest any i escaig perquè aquells dos joves músics independents de Dublín recullin el premi més important de l’àmbit cinematogràfic? La resposta cal buscar-la en una sola paraula: «Once». Quin és el secret de que una pel·lícula rodada en 17 dies amb un pressupost ínfim pels carrers de Dublín amb dues càmeres handycam esdevingui un petit fenomen cinematogràfic? Més de 10 milions de dòlars de recaptació només a Estats Units (més de 20 vegades el pressupost del film), sis mesos consecutius en cartell a Barcelona convertint-se en el títol estrella de la temporada en els circuïts de versió original, premis del públic a Sundance i molts altres festivals, i un aclaparador reguitzell de crítiques favorables. Preguntats sobre aquesta qüestió, ni el director John Carney ni els intèrprets Glen Hansard i Marketa Irglova tenien una resposta clara. Perquè la seva pel·lícula? Perquè «Once» i no qualsevol dels altres centenars de films que van concòrrer a Sundance o a d’altres festivals de cinema independent cercant la possibilitat de fer-se visibles, de tenir una mínima repercussió mediàtica i de trobar el seu públic? Com comentava el cineasta Sidney Pollack en una ocasió, el secret de l’èxit en el cinema té alguna cosa de misteri, d’imperceptible, en el benentès que si assolir-lo depengués d’aplicar estrictament una fòrmula matemàtica, tot serien èxits i no existirien els fracassos perquè assolir un triomf és el que tothom persegueix.
Potser un dels secrets de «Once» sigui precisament la seva proximitat, la seva capacitat per presentar una simple història d’amor i amistat amb una autenticitat, transparència i manca de pretensions que desarma l’espectador. A l’inici del film, el músic de carrer que interpreta Glen Hansard (simptomàticament mai arribarem a saber exactament com es diu el seu personatge) toca la seva destartalada guitarra en una de les cantonades de la zona més comercial de Dublín. És tard, gairebé a les fosques, els carrers estan desèrtics però el músic entona una trencadora balada de desamor. La càmera s’acosta lentament fins al seu rostre mentre interpreta el tema. Quan acaba la cançó, la càmera tira enrera i veiem que una noia jove ha estat escoltant el final de la seva interpretació sense que ell gairebé se n’adonés. «Durant el dia toco temes que la gent pugui reconèixer fàcilment…quan es fa fosc, toco els temes que a mi m’agraden, que jo composo, que parlen de mi i de la meva vida», li diu el cantautor a la jove. D’aquesta forma subtil comença la relació del músic de carrer i la inmigrant txeca arribada a Dublin i la història de la seva connexió personal a través de la música.
El director i guionista John Carney segueix l’evolució dels seus personatges en una mena de reinvenció del musical romàntic. Esquivant els perills d’un gènere pràcticament desfassat i defenestrat en el cinema contemporani –és capaç de no caure ni un sol moment en un sentimentalisme barat-, deixant que els personatges parlin a través de la gestualitat i sobretot de les lletres de les cançons més que a través dels diàlegs, «Once» esdevé una captivadora pel·lícula sobre dos personatges que han patit una pèrdua sentimental i personal i que intenten superar-la per mitjà de la seva passió per la música per seguir endavant. És un film de petits grans moments, elaborat amb una envejable contenció dramàtica, construït en base a una barreja de malenconia i esperança, i que a través del llenguatge universal de la música és obvi que ha aconseguit la identificació dels espectadors de mig món. Perquè el que explica fuig d’artificis, és fres, simple, directe, autèntic, no previsible, allunyat de convencions, rodat amb la mateixa desimboltura amb la que els personatges interpreten les precioses balades del film.
Paco Vilallonga
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona
"14 KILÓMETROS"
Sinopsi:
14 quilòmetres és la distància que separa Àfrica d’Europa per l’estret de Gibraltar, catorze escassos quilòmetres que divideixen el primer món del segon, una distància que per a moltes persones representa aconseguir el somni d’una vida millor. Aquesta reflexió forma part del plantejament inicial del director andalús Gerardo Olivares per construir aquesta road-movie, a cavall entre ficció i realitat, i centrada en el drama de l’emigració i en tot el que no veiem d’aquest dramàtic viatge. Espiga d’Or a la Millor Pel·lícula al Festival de Valladolid 2007.
Cinema Truffaut
