Quan es va estrenar On connaît la chanson, l'any 1999, el fet de poder veure una nova pel·lícula d'Alain Resnais a les acaballes del segle XX va suposar un privilegi per a molts cinèfils que no van quedar defraudats davant l'última proposta del director d'Hiroshima mon amour (1959), La guerre est finie (1966) o Mon oncle d'Amerique (1980). El matrimoni format per Jean-Pierre Bacri i Agnès Jaoui intervenia a la pel·lícula i signava el guió original, però Resnais va deixar-hi la seva poderosa empremta tot observant els seus personatges des de la distància del mestre però fent que l'espectador s'impliqui decididament en allò que li expliquen.
El realitzador francès, que ja tenia 77 anys en el moment d'estrenar On connaît la chanson al seu país, va dedicar la pel·lícula al director de televisió anglès Dennis Potter, el qual tot sovint feia que els seus personatges s'expressessin mitjançant les cançons. Resnais va fer seu aquest procediment i va construir un musical d'allò més atípic, on de sobte els protagonistes revelen els seus sentiments o les seves sensacions cantant amb la veu de Charles Aznavour, Edith Piaf, Gilbert Becaud, Johnny Hallyday, Sylvie Vartan, Dalida, Jane Birkin, Claude François i altres figures de la música francesa. El director no només posa en la boca dels personatges els temes del cançoner clàssic francès, sinó que va un pas més enllà i fa que els actors facin playback sobre les cançons originals, sense importar fins i tot que en un moment donat un personatge masculí canti amb veu femenina... Això pot donar peu a diverses interpretacions, però a mi em resulta particularment atractiva la idea que en determinades situacions ens pot venir una cançó al cap i que, quan això passa, la cançó ens ve evidentment tal com la coneixem, en la seva versió original, i no com si la cantéssim nosaltres mateixos. D'altra banda, sembla clar que a On connaît la chanson els temes musicals també tenen la missió d'expressar l'interior dels personatges, el seu autèntic estat d'ànim més enllà de les mentides o de les ganes de defugir la realitat. El fet que On connaît la chanson és un musical atípic ho corrobora l'absència de coreografies i el to socialment crític amb què se'ns mostren les desventures dels protagonistes. Tots ells viuen immersos en l'activitat frenètica que imposa la societat actual; uns amb un autoengany que els fa afirmar que tot els va bé, un altre amb un conformisme perillosament autolimitador, i algun altre aprofitant-se precisament de les oportunitats sense gaires escrúpols. És més, per molt que s'hagi dit que la pel·lícula és una comèdia, en realitat el rerefons és clarament dramàtic, ja que la reflexió que fa sobre les relacions humanes i el món que ens envolta és força amarga, si bé en darrer terme se salva la capacitat de les persones per fer que la vida es recondueixi per camins més agradables.
En realitat, On connaît la chanson no està gens lluny de l'afany experimentador que Alain Resnais ha demostrat al llarg de tota la seva carrera. Si a Mon oncle d'Amerique establia un paral·lelisme entre el comportament dels humans i el de les rates de laboratori, partint de les teories del doctor Henri Laborit, a On connaît la chanson observa els seus personatges amb el mateix ull clínic, tot convertint les seves peripècies i les seves anades i vingudes en una mena de joc on ell mou els fils de cadascun al seu caprici, fins reunir-los tots en una llarga seqüència coral on els comportaments es fan més transparents, es desemmascaren els enganys i es clarifiquen els destins.
Resulta difícil resistir-se a l'encant d'una obra que Alain Resnais dirigeix amb destresa narrativa, elegància formal i també amb una gran capacitat per fer que els actors expressin la forma de ser dels personatges d'una manera ben diàfana gràcies tot sovint a un gest, un moviment o una mirada, sense exagerats recursos dramàtics. Destaca la discreció d'André Dussollier, que va guanyar un dels set premis Cesar amb què la pel·lícula va ser guardonada en l'edició del 1998. Jean-Pierre Bacri i Agnès Jaoui també van ser doblement premiats com a intèrprets secundaris i guionistes, i els altres Cesar van ser el de millor pel·lícula, so i muntatge. Estranyament, l'Acadèmia francesa no va guardonar Resnais com a director, sinó que va preferir premiar Luc Besson per El quinto elemento.
