"PERSÉPOLIS"
Sinopsi:
Basada en el còmic homònim de Marjane Satrapi, Persépolis ens explica l’experiència vital de la directora a l’Iran dels anys 70, en plena revolució islàmica. Al Teheran de 1978, Marjane somia convertir-se en profeta i instaurar una religió basada en la llibertat, però la implantació de la Nova República Islàmica obre una era de prohibicions. Obligada a reprimir la seva condició de dona, somia ser una revolucionària per canviar el seu país. Però a l’esclatar la guerra entre Iran i Irak, és enviada pels seus pares a Europa, on experimentarà l’adolescència, la llibertat i l’amor, però també l’exili i la marginació.
Cinema Truffaut
Crítica:
En una societat completament infantilitzada pels discursos d’uns mitjans de comunicació i una política que es dediquen al «safareig d’estat», no és d’estranyar que el còmic empleni les cartelleres de cinema. De totes maneres, fins i tot en les «historietes» les tradicions europea i nord-americana segueixen bifurcant-se. Si dels Estats Units ens arriben èpiques fantàstiques de superherois com els X-men o Los cuatro fantásticos i la relectura violenta dels mites i la història amb pel·lícules com Elektra Assassin o els 300 de Frank Miller, a Europa segueixen confiant en les històries personals de personatges anònims al marge de la llei per a narrar el transfons d’una Història que cal ser explicada de nou (V de Vendetta o Persépolis). Aquestes darreres produccions ens confirmen que el còmic ja no és cosa de nens. La iraniana Marjane Satrapi, autora del còmic Persépolis i co-directora de la pel·lícula que tenim entre les mans, va descobrir l’obra del dibuixant Art Spiegelman Mauss, la història d’un supervivent d’Auschwitz narrada al seu fill Art. Commocionada per aquest còmic i animada per David B (autor de la novel·la gràfica autobiogràfica La ascensión del mal –on el mal és l’aparició de l’epilèpsia en el seu germà gran-), va decidir explicar la seva pròpia història.
Persépolis, que pren el nom de la capital de l’antic Imperi Persa, reconstrueix la història de Iran, des de la invasió àrab l’any 642, passant per la dictadura del Shah Reza Pahlevi, el trànsit a la república islàmica, la revolució i l’adveniment de l’ayatollah a finals dels anys setanta i principis dels vuitanta o la guerra entre Iran i Iraq de finals dels vuitanta. La història es recupera des de la perspectiva de l’autobiografia i les obsessions pels nois, pels pantalons texans o el punk, són tractades amb la mateixa importància que el tancament del seu oncle a la presó o les manifestacions que sovintegen al carrer. De fet, assistir a la quotidianitat de Satrapi ens ajuda a entendre les repressions que es van arribar a patir en els successius règims de govern. Ja des de la primera adolescència veiem que Satrapi té poc a veure amb els nens de la seva edat: ha estat educada a l’estil occidental dins una família progressista de classe alta, té unes inquietuds intel·lectuals que la porten a parlar amb un Déu semblant a Marx, els seus avantpassats són una família il·lustre, és seguidora de grups musicals prohibits pel règim islàmic i és una dona rebel en un país d’homes integralment conservadors. Per això la Satrapi de carn i ossos va abandonar el seu país el 1994 per anar-se’n a França, després d’haver passat anteriorment cinc anys a Àustria.
Persépolis, a diferència de les altres adaptacions de còmics, està feta íntegrament en dibuixos animats en blanc i negre, amb un traç infantil que al principi estranya, però que no arriba a allunyar-nos dels fets, sinó que ens acosta al punt de vista de la nena que ho viu i ho descriu. És la petita Marjane del passat la que parla, i és la Marjane adulta la que ha de recordar allò que ja hauria volgut oblidar. La tècnica que va emprar era tinta xinesa amb una ploma vella i un pinzell que s’utilitzava per a l’escriptura xinesa. Amb una tècnica tan rupestre i amb escassos coneixements de dibuix, no ha d’estranyar que la pel·lícula hagi estat nominada als Óscar, als Globos d’Or, hagi format part de la secció oficial de Seminci 2007 i hagi rebut el Premi del Jurat en l’anterior Festival de Cannes; tampoc que el còmic hagi guanyat el Premi Autor Revelació en el Saló del Còmic d’Angouleme, el Premi Harvey a la Millor Obra Estrangera i que a Espanya fos guardonada amb el Primer Premi de la Pau Fernando Buesa, entre d’altres. Mirin-la i opinin. Si algú que vingués d’un altre planeta se li donés la missió de veure les notícies dia rere dia en les seves múltiples versions: no li semblaria que està assistint a una espècie de representació grotesca en bucle sobre un present inexistent? El buit de la història? No li semblaria que com més notícies li arriben més desconeix el que passa de veritat a l’altra banda de la pantalla? L’accés a la informació pot resultar una frontera més, pot ser responsable d’un altre analfabetisme cognitiu, si la informació que arriba no és vertadera. Satrapi, com tot aquell que viu en una dictadura o sistema repressiu, n’és molt conscient, i ho escenifica tot. Dibuixa i dibuixa com aquell primitiu que a Lascaux va fer el primer gest sobre la pedra o Picasso quan va acabar el Guernika. La violència de la història demana un segon round, un «després dels fets» i l’art (en un sentit ampli), que sempre ha sabut guardar bé els secrets (com la vella del poble en què tothom confia), n’hauria de ser l’escenari principal. Essent el còmic una altra forma d’art, i que ningú en dubti.
Íngrid Guardiola
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona
"BUCAREST, LA MEMÒRIA PERDUDA"
Sinopsi:
Bucarest, la memòria perduda és una pel·lícula documental que segueix la recerca personal que fa l’Albert, nascut a Romania, per recuperar les seves arrels, emmarcades entre un doble exili. El seu pare, el polític Jordi Solé Tura, ex ministre i uns del set Pares de la Constitució Espanyola, obligat a marxar d’Espanya per la seva militància antifranquista als anys 60, ha començat un nou exili interior, aquest cop sense possibilitat de retorn... Ara lluita contra la pèrdua de la memòria. Aquest documental pretén recuperar els records d’unes vides atípiques en les quals es mesclen personatges històrics i capítols de la vida catalana poc coneguts.
Cinema Truffaut
La memòria silenciada
Hi ha una certa tendència documental encaminada a establir llaços entre pares i fills a partir de confessions o descobertes davant la càmara. El documentalista americà Alan Berliner va decidir construir una part essencial de la seva obra a partir de la memòria perduda del seu avi –Intimate stranger-, un personatge que acabada la segona guerra mundial negociava amb el Japó, o a partir de reveladores converses amb el seu pare –Nobody’s busines-. Recentment, el documentalista polonès, Lech Kowalski ha assolit un gran reconeixement internacional gràcies al documental East of paradise, on en la seva part central entrevista a la seva mare que recorda la experiència que va viure en els Gulags de l’antiga Unió Soviètica. Si haguéssim de veure les arrels d’aquesta tradició podríem parlar de com en els darrers temps s’ha dut a terme una redescoberta de les funcions del cinema familiar com a procés d’enregistrament la memòria interna d’una família, aquest fet ha permès que els documentalistes pensessin en com fer pública, també aquesta memòria personal en els sistemes professionals. La qüestió de la memòria és el gran tema que travessa un altre exercici documental en que un fill filma el seu pare i persegueix el passat familiar per resoldre la seva pròpia identitat. L’exercici s’anomena Bucarest, la memòria perduda i té com a principal protagonista a Jordi Solé i Tura filmat pel seu fill Albert Solé. El documental parteix del trist moment en que Jordi Solé Tura pateix un procés irreversible d’Alzeheimer i tota la seva amplia memòria vital s’està perdent irreversiblement. La malaltia porta al fill a preguntar-se algunes coses fonamentals sobre la identitat del pare per tal de poder definir millor quina va ser la seva pròpia identitat. Els laberints de la memòria desemboquen a Bucarest, ciutat en la qual un jove autodidacta que havia aconseguit treure’s la carrera de dret, va refugiar-s’hi per tal de dur a terme una activitat clau dins la clandestinitat. Jordi Solé Tura era locutor de l’emissora del PCE, la Pirenaica que tenia la seu clandestina a la capital romanesa. Solé Tura va marxar-hi amb la seva esposa embarassada. La Pirenaica no parava d’emetre un seguit de contra-informacions que contrastaven amb els discursos oficials del regim. Albert Solé va néixer a Romania, sota pseudònim perquè era fill d’un matrimoni que havia entrat en el país amb passaport fals i va acabar essent empadronat a Hongria, per no despertar sospites.
Bucarest, la memòria perduda parteix d’un exercici d’exploració de la memòria familiar, però la seva dimensió no vol ser, en cap moment domèstica, ni el seu to vol ser el d’una hagiografia sobre la vida d’un personatge il·lustre. La pel·lícula vol ser sobretot un exercici de recuperació d’una memòria que va ser esborrada perquè pertanyia als móns foscos de la clandestinitat. La part central del recorregut biogràfic que Albert Solé duu a terme al voltant de la figura del seu pare es centra sobretot en els anys en que aquest era una peça clau del Partit Comunista. Albert Solé mostra els sistemes de funcionament d’una gent en un temps d’exili, marcat per les seves il·lusions i les seves posteriors decepcions. A partir de Solé Tura veiem les tensions que varen sorgir a la seu del PCE amb l’expulsió de Jorge Semprún i Fernando Claudín o els camins de la lluita clandestina en el PSUC. El to de crònica familiar allunya el documental de l’obra de caràcter informatiu i fa molt més participatiu a l’espectador de tots aquells llocs de memòria que la imatge cinematogràfica recupera i els hi dona vida.
Àngel Quintana
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona
