La recuperació d’aquest film, un any després de la seva estrena a Girona, ara en versió original, a propòsit de l’estada a Girona de la seva protagonista, Isabelle Huppert, dins el Festival de Teatre de Temporada Alta, per interpretar l’obra «4.48 Psychose» (un text de Sarah Kane, dirigit per Claude Régy), ens donà la oportunitat de revisar una obra polèmica, atrevida i dura i, sobretot pels seus seguidors, poder entrar una altra vegada dins aquesta història íntima, sexual i pertorbadora. Pels seus detractors, que en té, poden tenir l'oportunitat de revisar-la i mirar-la des d'una perspectiva més constructiva i intimista, la d’una història que va més enllà de les imatges, els sentiments, del sexe i la música.

El film és dur i també exigent amb l’espectador. No és un film violent, però hi ha violència, una violència més mental que visual. No es pornogràfic, però hi ha pornografia, i de la dura. No és una pel·lícula musical, però la música té la seva importància dins la història i la vida d’Erika, la protagonista, i en les seves relacions amb la seva mare exigent, dominadora i alcohòlica (interpretada per una recuperada i madura Annie Girardot, una vella glòria del cinema francès).

La història, i la manera d’explicar-la per part de Michael Haneke, fa que l’espectador es vagi sorprenent a mesura que anem coneixent el personatge, el seu entorn i les seves contradiccions.

És sorprenent veure la duresa i l'exigència d’Erika vers els seus alumnes i amb els seus companys professors i, de sobte, veure-la entrar en un sex-shop, amb tota naturalitat (amb sorpresa dels mascles clients i consumidors de sexe) i utilitzar una cabina, per practicar el sexe solitari i el «voyeurisme», l’únic que coneix i pràctica, com la cosa més normal.

També, sorprèn el seu doble comportament: d'una banda, el que té davant de la gent de la seva vida quotidiana, professors i alumnes, on veiem una Erika segura, convincent i exigent i, també sensual; totalment diferent de quan està amb la seva mare a casa seva, un pis carregat de records i fosc, on trobem una Erika submisa, temorenca, sense cap personalitat, dominada totalment per l’egoïsme de la seva mare.

I la història es complica i agafa un altre camí quan la protagonista coneix un alumne, el jove Walter. Una relació iniciada com a professora exigent i dura i d’admiració per part de l’alumne, que acabarà violentament. És en aquesta relació on es barrejaran les dues personalitats d’Erika, fent impossible la comprensió del seu comportament, tant per part de l’espectador com del mateix jove amant.

Ens trobem doncs, amb una pel·lícula que no ens deixarà indiferents. Una pel·lícula que agrada o no agrada, no et deixa triar mitges tintes, estàs amb ella o contra ella.

Per acabar, la pel·lícula és el que és, en molt bona part, per l'extraordinària interpretació d’Isabelle Huppert. Ella fa creïble el personatge, ens el fa estimar, odiar i desitjar.