No deixa de ser una premonició que la primera pel·lícula de la història del cinema fos «La sortida dels obrers de la fàbrica», en lloc de l'entrada. L'oci s'ha convertit en l'espai predilecte per a l'elaboració de tota mena de històries de ficció, mentre el món del treball ha passat a ser un espai d'invisibilitat, un espai de monotonia davant del qual el cinema no s'ha sentit còmode per construir-hi els seus drames. Mentre alguns teòrics de la postmodernitat ens parlen de la fi del treball i altres consideren que el concepte de lluita de classes és un fantasma anacrònic perdut en el passat, un cert cinema del nostre present sembla interessar-se per les formes de treball actual, pels sistemes de poder que s'hi articulen o per les formes de supervivència d'una joventut condemnada a viure en precari assumint que la majoria de les conquestes dutes a terme en la societat del benestar s'han perdut de forma progressiva. En les darreres setmanes, per exemple, hem pogut veure a «L'emploi du temps», de Laurent Cantet, una metàfora perfecta sobre la manera com el treball pot ser vist com una mentida perllongada, o a «Smoking Room», una crua faula sobre els sistemes abstractes de disciplina i poder que continuen dominant el món empresarial. «Según Matthieu», el tercer llargmetratge de Xavier Beauvois, recupera, encara que sigui a nivell metafòric, el problema de la lluita de classes i ens mostra com el clima de aparent pacificació entre qui mana i qui treballa no es sempre real, ja que les tensions de poder en el món laboral es sedimenten a partir del sacrifici -i destrucció- del benestar dels més febles.

La metàfora que explora Xavier Beauvois a «Según Matthieu» és clarivident. Francis, un obrer de 53 anys, és acomiadat de la fàbrica per fumar en el seu lloc de treball. L'home sap que l'acomiadament a aquesta edat tindrà conseqüències irreversibles. Els seus dos fills intenten mobilitzar els altres treballadors, però davant la manca de consciència social, no aconsegueixen que ningú es mogui. La mort tràgica del pare provocarà que un dels fills, Matthieu, decideixi dur a terme la seva venjança, infiltrant-se en la classe social dels industrials i utilitzant les seves dots de seductor per captivar l'esposa del patró. La història d'amor entre el jove fill de l'obrer i la seva patrona té una clara intenció metafòrica: davant del fracàs de la revolució social i davant d'un món on la revolta per les injustícies ja no sembla possible, s'imposa la venjança i aquesta es desenvolupa com un joc d'enganys, com un verí que s'infiltra en el baix ventre dels representants d'una determinada classe social. Al llarg de la seva curta filmografia, Beauvois ha adoptat la posició d'un cineasta rebel, d'un enfant terrible que busca la forma de sacsejar un sistema davant del qual no es troba còmode. No deixa de ser curiós que Beauvois hagi alternat el seu treball de director amb el d'intèrpret fins al punt de protagonitzar els seus dos primers llargmetratges i aparèixer al costat de Catherine Deneuve en un film com «Le vent de la nuit», de Philipe Garrel, obra d'un dels pocs resistents del cinema del post-68. El seu mètode, posat perfectament de manifest en el seu primer film, «Nord», es basa en un clar desig de forçar les situacions dramàtiques fins crispar-les i crear una tensió inevitable entre els diferents personatges que intervenen en el drama. «Según Matthieu» apareix com una pel·lícula dura, tensa, portada amb bon pols, sense caure en la temptació d'un hipotètic revisionisme. Matthieu aparenta que estima la dona del seu patró, però en el fons no vol més que venjar el seu pare i demostrar que el sexe també pot ser una forma de poder o de destrucció.