|
Small Time Crooks, que s'ha estrenat a casa nostra només amb el títol espanyol de Granujas de medio pelo, confirma que Woody Allen està en una nova etapa creativa, caracteritzada per l'aparent senzillesa formal i per una crítica contundent al món en què li està tocant viure. Fidel a les seves temàtiques, obsedit sempre per les mateixes dèries, dotat d'una imaginació inesgotable i persistent en el lúcid sentit de l'humor, Allen ha anat passant per fases diferents al llarg dels anys. De les pimeres comèdies lleugeres -autèntics enfilalls de gags com Pren els calers i corre (1969) o Bananes (1971)- passà a obres més profundes en què, sovint, homenatjà els grans mestres contemporanis del cinema europeu -Bergman, Fellini...-: Annie Hall (1977), Interiors (1978), Hannah i les seves germanes (1986), Una altra dona (1988)... Després i sacsejat progressivament pel ressó mediàtic de la crisi del seu matrimoni amb Mia Farrow, es dedicà a reflexionar sobre el vincle de l'experiència vital de l'autor amb la creativitat, en pel·lícules de notable complexitat com Delictes i faltes (1989) , Bales sobre Broadway (1994), Poderosa Afrodita (1995) o Desmuntant en Harry (1997). Ara, des que el 1998 realitzà Celebrity, amb Kenneth Branagh, Leonardo Di Caprio i Melanie Griffith, ha retornat a la lleugeresa primmigènia, en certa mesura; si bé la seva mirada és molt més agra i la denúncia ideològica més contundent que mai.
En aquella Celebrity va recórrer al format gairebé vaporós dels documentals sobre moda -amb el detall sofisticat de la fotografia en blanc-i-negre- per a deixar galdós el món de la fama, la indústria de l'espectacle que domina el cinema nord-americà hegemònic avui en dia. A Sweet and Lowdown (1999) -estrenada aquí amb el títol castellà Acordes y desacuerdos-, va optar per un subgènere tan bugadejat a Hollywood com el biopic, mal sigui el del fictici guitarrista de jazz que interpretà Sean Penn, per a tractar despietadament les contradiccions entre la genialitat de l'artista i la seva qualitat humana, no necessàriament genial. En aquesta vena, l'any passat va recuperar la comicitat efectiva, sovint fàcil, del gag i de l'allau de gags, a Small Time Crooks, per a criticar de manera ferotge i directa tant la cultura del caler fàcil com, de retruc, l'ultraliberalisme que impera ara mateix en la societat nord-americana.
Woody Allen ha construït el guió d'Small Time Crooks amb tot de giragonses que desmenteixen l'aparent simplicitat de la pel·lícula. Primer, l'expresidiari rentaplats que interpreta el mateix Allen vol enriquir-se ràpidament, per la qual cosa planifica el robatori al banc; en canvi, la seva dona -Tracey Ullman- s'hi oposa, perquè vol viure en pau i prefereix seguir amb una existència senzilla. Ben al contrari, després que esdevenen accidentalment riquíssims, ella vol viure com els rics i ell no es troba bé en la nova situació, perquè l'abundància dels dòlars no li serveix per dur una vida plaent, pescant i jugant a cartes amb els amics. Si voleu és allò tan tòpic que els diners no fan la felicitat; però, gràcies a la ironia de Woody Allen, es supera el lloc comú i s'entra a sac amb la quimera, amb la pastanaga del burro que representa el somni de la riquesa en la nostra societat. Un altre grup de giragonses el munta al voltant del fet delictiu. D'antuvi, l'expresidiari vol delinquir i la seva dona, no; més endavant, quan ell no vol ser esclau de l'alta societat, roba i a ella la roben; finalment, ell queda com un lladre inepte i la dona, com una pispa eficient. Contrastadament, els grans delinqüents de la pel·lícula no són la patuleia de pa sucat amb oli dirigida pel maldestre expresidiari -àlies el cervell-; sinó els assessors econòmics que esdevenen estafadors despiatats. Novament, Allen recorre a un tòpic social; però, murri, el depassa per a caricaturitzar un estat de coses actual, en què l'ètica primitiva -en el personatge de la dona- la corromp ràpidament un sistema basat en l'amoralitat de l'enriquiment.
És evident que Small Time Crooks es rabeja en el malgust i en la carrincloneria dels nou-rics; però, més enllà de la sàtira divertida, hi trobem una certa reflexió sobre la despersonalització i la pèrdua d'identitat per l'efecte dels canvis socials que experimenten els personatges. Novament, Allen juga amb les comparacions: mentre la dona intenta transformar-se, adaptar-se a la nova situació i ser el que no és, l'expresidiari no pot canviar. Tanmateix, tots dos seran víctimes d'un mon presidit pel culte al diner fàcil i en el qual es margina el conreu de la cultura. Ell representaria el desig que la riquesa ens alliberi, però el seu somni és el d'una vida primària, elemental. La dona reprodueix la seva pregona incultura quan esdevé nou-rica i el munt de dòlars de què disposa no li serviran per conrear el seu esperit; perquè la cultura en aquest món és en mans d'una minoria elitista i egocèntrica. Tanmateix, Woody Allen no desaprofita l'ocasió per a remarcar que, fins i tot, aquest món cultural depèn financerament del mecenatge de nou-rics analfabets, als quals vampiritzen com a famèlics.
Costaria trobar al cinema d'ara mateix alguna pel·lícula tan lúcida i contundent com Small Time Crooks. Certament, no és una obra rodona, ja que decau notòriament cap al final; però benvinguda sigui en la seva imperfecció.
Salvador Montalt
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona
|
