STATE AND MAIN

EUA. 2000.
Guió i direcció: David Mamet.
Música: Theodor Shapiro.
Distribuïdora: Vértigo.
Durada: 105'.
Intèrprets: Alec Baldwin, Charles Durning, Clark Gregg, Philip Seymour Hoffman, Patti LuPone, William H. Macy, Sarah Jessica Parker, David Paymer, Rebecca Pidgeon, Julia Stiles.
Gènere: Comèdia

Sinopsi: L'equip d'una pel·lícula de gran pressupost arriba a un poblet pintoresc de Nova Anglaterra, però es trobarà amb un gran descontrol, a causa de l'ànsia de fama i el somni de ser estrelles que comparteixen tots i cadascun dels seus habitants.

web oficial

Que bonic és rodar!

No hi ha poble o ciutat dels Estats Units que no tingui com a cruïlla principal l'encontre dels carrers de l'estat (State) i major (Main). Precisament, el títol de la nova pel·lícula de David Mamet, State and Main, fa referència a la confluència d'aquests dos carrers d'un pintoresc poble de Nova Anglaterra, Waterford, on es desenvolupa l'acció. També d'una intersecció tracta el tema central de la pel·lícula, en la qual conflueixen dues cultures: la de l'Amèrica rural i la del món de l'espectacle. I és que a partir de l'arribada d'un equip de rodatge d'una producció hollywoodiana d'alt pressupost a l'esmentada localitat, tot s'altera. Circumstància que aprofita Mamet per plantejar una sèrie de dilemes, bàsicament morals, que afecten alguns dels protagonistes. Aquests, davant d'una cruïlla, diem-ne, moral, hauran d'escollir quin camí escollir. Dues possibilitats no sempre coincidents que afectaran els personatges de diverses maneres: a uns, l'esdevenir de la pel·lícula que estan rodant; a altres, el futur de les seves vides. Però per sort, també com veurem, estem davant d'una pel·lícula sobre les segones oportunitats, a l'estil de Que bonic és viure!.

Assagista, poeta, novel·lista, dramaturg i director de cine, David Mamet ha tornat a situar-se darrere la càmera per portar a terme una mena d'exercici d'estil al voltant de la comèdia clàssica americana. L'autor d'Homicidi i El cas Winslow, entre d'altres, ha volgut recrear en aquesta ocasió l'esperit de les anomenades screwball comedy d'aquells anys daurats, i que tan populars van fer cineastes de la talla de Howard Hawks i Preston Sturges, de qui Mamet reconeix haver-se influenciat a l'hora de confeccionar State and Main. És tanta la seva influència, que el mateix Mamet emula el director d'Els viatges de Sullivan en el fet d'intentar mantenir el seu esquema de fer bones pel·lícules, i que consisteix a tenir un bon guió, una direcció consistent i una mateixa companyia de repartiment. I la veritat és que prou que s'hi acosta. Tot i que a alguns els pot semblar que estem davant d'un títol menor (potser pel pressupost i per l'ambició del projecte), State and Main esdevé una divertida, a estones genial, comèdia coral que aprofita l'ocasió per treure els draps bruts d'una indústria, la del cinema nord-americà, que Mamet, és clar, coneix molt bé. Amb una llarga carrera a les espatlles, ha plantejat una sàtira d'un Hollywood poc complaent i gens glamorosa, essencialment sobre la influència profunda (i excessiva) que sovint exerceix sobre la societat nord-americana. I ho fa des de les seves mateixes entranyes, recorrent a l'habitual i efectiu esquema argumental de cine dins el cine, a l'estil d'El joc de Hollywood (Robert Altman), Vivir rodando (Tom DiCillo) i Dulce libertad (Alan Alda).

La història gira al voltant de la transformació gradual, quasi surrealista, que afecta un petit poble rural després de l'arribada d'un equip de rodatge, i que dóna peu a tot un seguit d'equívocs, embolics sentimentals i interrelacions diverses, que van modificant a poc a poc els costums del lloc i el comportament dels personatges. Alguns tan peculiars i paradigmàtics com: Bob Barrenger (Alec Baldwin), una superestrella a qui li agraden les jovenetes; Carla (Julia Stilles), una joveneta a qui li agraden els actors famosos; Claire Wellesley (Sarah Jessica Parker), una actriu ximpleta a qui de cop li vénen problemes de pudor; Uberto Pazzi, un operador de fotografia italià (Vinnie Gustafero) que no té cap inconvenient a apedregar una vidriera històrica per poder realitzar el travelling que li demana el realitzador; Joe White (Philip Seymour Hoffman), un guionista idealista que es veu obligat a canviar constantment les línies de l'argument; Walt Price (William H. Macy), un director desorientat; George Bailey (Charles Durning), un alcalde que cedeix a tots els capricis de la seva dona, capaç de reformar tota la seva casa per poder celebrar dignament un sopar amb l'equip de rodatge; Ann Black (Rebecca Pidgeon), l'única que sembla tocar de peus a terra; i Doug McKenzie (Clark Gregg), un jove polític ambiciós que té com a principal objectiu treure un bon pessic econòmic de tan desatrosa filmació. D'entre tots ells, es nota que Mamet s'identifica amb els personatges del director i el guionista, històries i situacions segurament viscudes al llarg dels més de vint anys de la seva carrera. Especialment commovedor és el retrat que fa de Joseph Turner White (de nou esplèndid Philip Seymour Hoffman), el guionista virginal que representa la innocència del jove creador que s'inicia en el negoci del cine, sota l'implacable sistema de Hollywood, i que en un moment dramàtic s'enfrontarà al principal dilema moral del film: caure en la corrupció humana generalitzada o optar per la integritat i així assolir l'amor autèntic.

El guió és d'una perfecció envejable. La trama encaixa, la planificació és precisa i els diàlegs són vius i ràpids. Pur enginy. A més, com ens té acostumats, a part d'intel·ligent i ric, el llenguatge que utilitza Mamet és d'una mordacitat extrema. No obstant això, la posada en escena està simplement al servei del guió. I potser per aquest motiu, i aquí rau l'únic incís, si es vol, negatiu, en molts moments a més d'un ens agradaria llegir, més que no pas veure la pel·lícula.