| TEATRO DI GUERRA |
 |
 |
|
|||||||||||||||||||||
|
|
| Títol original: Teatro di guerra. Itàlia. 1998 Director: Mario Martone Intèrprets: Andrea Renzi, Anna Bonatuto, Iaia Forte, Roberto de Francesco, Marco Baliani, Toni Servillo. Sinopsi: |
 |
|
  |
|
|
| Pràcticament desconegut al nostre país –"Teatro di guerra" és el seu primer film difós comercialment-, la trajectòria de l’italià Mario Martone es pot incloure en la d’una nova generació de cineastes italians, amb Mimmo Calopresti o Gabrielle Luchetti, no excessivament joves però sí amb una sòlida carrera professional que han anat consolidant per esdevenir les puntes de llança d’un cinema italià dels anys 90 immers en una clara crisi de renovació i d’expectatives. L’anterior pel.lícula de Mario Martone, "L’amore molesto", protagonitzat també per la seva actriu fetitx Anna Bonaiuto, ja apuntava una visió absolutament rigorosa del cinema i una preocupació més pel discurs de fons que no pels aspectes formals. Aquests elements es mantenen i es reforcen a "Teatro di guerra". D’entrada no podem dir que es tracti d’una pel.lícula típica del teatre dins el cinema. Al llarg de tot el film, Martone manté un to semidocumental, amb una certa distància, que fa que ens acostem als problemes i els dubtes d’una companyia de teatre no com a espectadors externs sinó com si ens trobéssim en el seu interior, com si en forméssim part. El punt de partida del film és el muntatge que una companyia de teatre independent italiana –una mena de cooperativa teatral- està preparant a Nàpols d’un clàssic d’Esquil, "Els set contra Tebas". El seu objectiu és estrenar-la en una teatre en runes de Sarajevo amb la intenció de denunciar la irracionalitat de la guerra a l’exIugoslàvia, situació amb la que l’obra d’Esquil, situada en les guerres civils gregues, té sorprenents similituds. Martone ens mostra des de dins tot el procés de preparació del muntatge, i en conseqüència, totes les dificultats que la construcció d’una obra de teatre suposen pel grup humà que hi ha al darrera. D’aquesta forma, serem testimonis de les problemàtiques del treball i la convivència dels actors, de les dificultats econòmiques i l’enfrontament que el grup té amb els grans empresaris napolitans que desprecien una obra com aquella, i assistirem a les tensions dels assajos on sovint es posen de manifest les tensions no només professionals sinó també personals del grup humà que tira endavant el muntatge d’una obra de teatre. L’altra vessant que interessa especialment Martone és el procés de creació d’una obra artística –el drama teatral per Leo (Andrea Renzi), el director de l’obra, i la pel.lícula per ell com a director de cinema. Quin sentit té intentar fer un teatre compromès, de denúncia, construït contracorrent, en un moment en què els muntatges asèptics, lleugers i comercials són els que funcionen? Per Martone, el procés de construcció del teatre o del cinema està indefectiblement lligat a la dinàmica, al canvi, a trobar el camí per elaborar un discurs que sigui conseqüent i coherent amb el que un vol expressar. Aquest procés haurà de superar una sèrie de dubtes, de situacions inesperades que aniran transformant els resultats, i en definitiva, el producte final. L’obra de teatre estrenada o la pel.lícula muntada, en serà el resultat final, la conclusió. Durant la pel.lícula pràcticament no veiem escenes ni moments de l’obra de teatre, només al final en tenim una petita mostra representativa. En certa forma, com a espectadors, en molts moments tampoc som conscients d’estar veient una ficció, perquè Martone ens situa en el mateix pla, al mateix nivell que la resta de components del grup, del conjunt de persones que tenen la necessitat d’expressar, de transmetre sentiments, emocions, però sobretot una percepció de la realitat que s’allunya de la convencionalitat i del conformisme i que aposta per la implicació directa i el compromís. Sorprèn en veure la pel.lícula que aquest compromís es presenti d’una forma tan transparent i immediata. Des d’aquest punt de vista, Martone es rebel.la com un director incisiu i lúcid que és capaç de mostrar-nos de quina forma una tragèdia grega o bé una tragèdia contemporània o fins i tot les tragèdies quotidianes ens poden fer reflexionar. Paco Vilallonga Col.lectiu de Crítics de Cinema de Girona |
|
|
 |