La relació entre el cinema i l'obra de William Shakespeare va començar pràcticament amb el cinema mateix, fa més de cent anys, i s'ha mantingut intensa fins als nostres dies. Només entre els anys 2000 i 2001 s'han estrenat o estan a punt d'estrenar-se 14 pel·lícules basades directament o inspirades en l'autor anglès. I si ens remuntem fins als inicis, més de 400 pel·lícules han pres com a base alguna de les seves obres. Els darrers mesos s'han estrenat dues obres de directors amb sentit del risc que han donat una visió personal de l'obra i la influència de Shakespeare: «Hamlet», del nord-americà Michael Almereyda, i «The King is Alive», del danès Kristian Levring, inspirada en el «Rei Lear». Aquesta coincidència ha portat el Cinema Truffaut a programar les dues pel·lícules en una mateixa setmana, dins la col·laboració ja tradicional entre el Col·lectiu de Crítics i el festival de teatre Temporada Alta.

Un altre Hamlet, per què no?

La primera adaptació de «Hamlet» al cinema la va dirigir a França Clément Maurice l'any 1900. Es va titular «Le duel de Hamlet» i el paper del príncep l'interpretava la mítica actriu Sarah Bernhardt. El 1907, Georges Méliès també en va fer una versió. Des de llavors, més de 60 pel·lícules realitzades arreu del món han adaptat o s'han inspirat en el Hamlet de William Shakespeare, i el cinema recent n'ha ofert versions tan destacables com la de Franco Zeffirelli amb Mel Gibson (1990) o la que va dirigir i interpretar Kenneth Branagh (1996), l'única de la història que va gosar filmar el text íntegre, amb una durada de quatre hores.

Què pot aportar avui una nova versió de «Hamlet»? El director americà Michael Almereyda -un alumne de David Lynch, productor de la seva pel·lícula anterior, «Nadja» (1994)- reivindica el seu dret a afegir un altre granet de sorra a l'abundant producció sobre el personatge amb una adaptació ambientada als nostres dies i traslladada a la ciutat de Nova York. La visió d'Almereyda porta fins les darreres conseqüències l'aposta per la modernitat i, sobretot, per una lectura del text i dels personatges des d'una òptica netament nord-americana. Aquí Dinamarca no és un país, sinó una gran empresa, en el si de la qual s'esdevenen el munt de traïcions, intrigues i tragèdies ja conegudes. El fet que l'escenari se situï al cor de Manhattan converteix la pel·lícula en una reflexió sobre l'aïllament urbà i els seus efectes, amb el poder corrupte com a substitut de la monarquia decadent.

Ethan Hawke i Julia Stiles destaquen en els papers de Hamlet i Ofèlia, però les sorpreses vénen de la mà dels actors secundaris, tots ells molt ajustats als seus personatges: Bill Murray en el de Poloni, Kyle MacLachlan en el de Claudi i Diane Venora en el de Gertrudis van portant el pes de la pel·lícula mentre el director adapta el ritme de cada escena al de les seves interpretacions.

El desert, Dogma i el Rei Lear

«The King is Alive» forma part del moviment Dogma 95, impulsat per un grup de cineastes danesos, amb Lars Von Trier al capdavant. El film de Kristian Levring, però, s'ha pres les normes del moviment de manera més relaxada que els seus antecessors. El repartiment de la pel·lícula conté alguns actors consagrats (com ara Jennifer Jason-Leigh, Romane Bohringer i Bruce Davison) i la seva manera de filmar el paisatge del desert de Namíbia sembla contradir el to documental que sovint han buscat les pel·lícules anteriors del Dogma, des de «Festen» a «Lovers».

El Rei Lear de Shakespeare és aquí una excusa per a una reflexió sobre la influència de l'art i la ficció en la naturalesa humana: li serveix d'alguna cosa l'art a la persona quan es troba en una situació d'un dramatisme extrem? La resposta que dóna la pel·lícula no sembla gaire optimista. Els protagonistes són un grup de turistes de diverses nacionalitats que, durant una travessia en autocar pel desert africà, pateixen una avaria i resten perduts com nàufrags enmig de les dunes. Un d'ells proposa aleshores que, per passar l'estona, representin la seva pròpia versió del Rei Lear.

Kristian Levring va més enllà del paral·lelisme fàcil entre les vivències dels seus protagonistes i les dels personatges de l'obra de Shakespeare per oferir una nova visió del comportament humà en situacions límit. Prou extravagants abans de l'accident que els deixa tirats al desert, la majoria dels personatges de «The King is Alive» es mostren dominats per l'enveja, la vanitat i el ressentiment, en un retrat col·lectiu que ens suggereix que l'opinió que té Levring del gènere humà no és precisament gaire esperançadora.

Kristian Levring forma part del «selecte grup» que va fundar el ja conegut Dogma 95, al costat de Lars Von Trier, Thomas Vinterberg i Soren Kragh Jacobsen. Seguint les pautes del seu cinema, ens prepara «The King is Alive», un cocktail on és capaç d'introduïr una revisió del Rei Lear de Shakespeare.

El film parla d'un grup de gent que viatja de forma turística a través del desert de Namíbia, tots els quals estableixen una relació durant el feixuc viatge dins d'un autocar. Però les dificultats es presenten quan el mitjà de transport diu prou i els deixa tirats en un escenari que es converteix en amenaça, ja que la calor apreta i les tensions tenen la tendència a convertir-se en problemes. De mica en mica, les possibilitat reals sobre la seves esperances de sobreviure en aquest medi es comencen a apagar i els protagonistes buscaran la manera de convertir tota aquella situació en una cosa fictícia, fins que s'instal·len màscares per representar una obra teatral, «El Rei Lear».

Qualsevol moment i qualsevol situació és bona per seguir la vigència de les obres de William Shakespeare. Convertir una situació límit en un escenari teatral i canviar les discussions pujades de to per complexos diàlegs pot semblar una idea ridícula; però dins del film funciona amb enginy. D'altra banda, el dogmatisme escrupolós porta el film a buscar un cert acostament a la realitat que no sempre és necessari. Un encert es troba en la fotografia, en la seva coloritat ocre que s'enganxa sobre la pantalla i és capaç de transmetre la inquietud de veure com la vida pot acabar-se després d'haver organitzar una ruta turística consumista en un país estranger.

Entre els seus protagonistes ens trobem amb una excel·lent Jennifer Jason Leigh i amb Brion James, el qual va morir després de la seva participació a «The King is Alive». Aquest actor sempre ens quedarà en el record com un dels replicants de «Blade Runner» de Ridley Scott.

Si abans assenyalava que qualsevol instant, situació o acció és bona per seguir revisant Shakespeare, cal esmentar que convertir Ethan Hawke en un nou Hamlet postmodern és exactament el que ha fet el realitzador Michael Almereyda. El Hamlet del film es podria trobar perfectament vivint en el nostres dies, amb una feina com la nostra i fins i tot segur que tots tenim les mateixes inseguretats que a ell el turmenten. Sens dubte, és un excel·lent conducte per tornar a revisar la literatura shakespeariana i perquè els més joves fans dels ídols de l'«star system» com Hawke puguin mirar sense por el mirall literari.

En l'apartat cinematogràfic el film no pretén aportar massa coses, sinó que prefereix seguir les pautes d'un classicisme que, en ocasions, manca a altres realitzadors d'avui dia. Es tracta d'una nova revisió d'un clàssic que, malgrat les aparences, no busca allunyar-se massa dels que van protagonitzar als darrers anys Kenneth Brannagh o Mel Gibson. Al meu entendre, aquest «Hamlet» és un producte molt més interessant que el que va crear fa uns anys el transgressor i polèmic Baz Luhrman, el qual no va tenir massa encert a convertir Leonardo DiCaprio en un Romeo californià, vestit amb camises de flors i coloraines i demanant consell a un mossèn tan addicte als tatuatges com a la religió.