Quan vaig trucar la Maruja Torres per demanar-li quina era la pel.lícula de la seva vida, la seva resposta va ésser: «hi ha vàries pel.lícules per a cada edat i moment de la teva vida. És difícil haver d’escollir aquest moment». Però, llavors va afegir: «de tota manera hi ha una pel.lícula que sempre torna i em ve de gust tornar-la a veure i disfrutar-la i, aquesta és El Tercer hombre, de Carol Reed, i no d’Orson Welles, com molta gent es pensa». I aquí, va reivindicar la figura del director, sir Carol Reed. Ràpidament va fer una evocació de la pel.lícula, però sobretot, va recalcar aquell final, aquella persecució per les entranyes de la ciutat de Viena.
El tercer hombre es d’aquelles joies cinematogràfiques que han passat a la història del cinema amb discreció, però en canvi, és una pel.lícula que no et deixa indiferent i que sempre està en el record de qualsevol cinèfil. Hi ha unes imatges, unes escenes, uns moments que mai oblides i que són una gran aportació dins el cinema d’acció i de suspens. Qui no recorda les ombres allargades en la foscor de la nit en els carrers molls de Viena. O l’esmentada escena de la persecució per les clavegueres. Una escena realitzada amb habilitat, suspens i enginy i, sobretot, sense trucatges i efectes especials a l’us. I la nòria, la famosa nòria de Viena, un element emblemàtic i turístic de la ciutat, que serveix de decorat per a una d’aquelles escenes que, dins el cinema, són difícils d’esborrar. El tractament del blanc i negre és impecable, i li dóna aquella autenticitat d’una època, la postguerra europea, en plena guerra freda. Finalment tenim la música, una tonada senzilla i enganxosa, que ja forma part dels millors records cinematogràfics i de la nostra vida.
Gràcies a Maruja Torres, podem tornar a gaudir, en pantalla grossa i en versió original, d’aquesta joia cinematogràfica, feta amb ganes i honestedat.
Guillem Terribas
Col.lectiu de Crítics de Cinema de Girona |
