Coincidint amb l'estrena al Truffaut d'aquesta nova pel·lícula Dogma, es feia públic aquesta setmana que els seus creadors i ideòlegs, els danesos Thomas Vinterberg i Lars Von Trier, que el 1995 posaven les bases d'un dels moviments cinematogràfics més influents de les últimes dècades, havien decidit donar-lo per acabat de forma oficial. Segons diuen, no té sentit continuar donant certificats a les pel·lícules que compleixen amb totes les normes d'austeritat i ascetisme cinematogràfic que ells havien definit, perquè consideren que el moviment ja ha assolit els seus objectius, i la influència que ha tingut va fins i tot més enllà del que s‘havien proposat. D'aquesta forma, la propera pel·lícula del gallec Juan Pinzás -autor de les, per altra part, gens memorables «Érase una vez...» i «Dias de boda»-, tindrà l'honor de rebre el certificat Dogma número 31, l'últim que es donarà formalment i que tancarà oficialment el moviment, 7 anys i mig després del seu naixement.

Serà l'epíleg d'un seguit de pel·lícules que han obert nous camins en l'exploració dels mètodes de narració cinematogràfica i que, en general, han posat la creativitat, la imaginació i el talent per davant dels pressupostos, la tecnologia i altres elements sense els quals semblava difícil, fins fa uns anys, poder realitzar una pel·lícula competitiva.

Sota aquests paràmetres, «Un hombre de verdad» compleix amb bona part de les característiques de la majoria de pel·lícules Dogma, i sobretot compta amb dos actius fonamentals per tirar endavant el projecte: un guió sòlid i un conjunt d'actors que aconsegueixen fer creïble una història que sempre es mou en un terreny relliscós per la seva singularitat i plantejament arriscat.

De fet, podríem qualificar la pel·lícula d'Ake Sandgren com de faula moderna. És una d'aquelles pel·lícules en què l'element fantàstic apareix de la quotidianitat, però ho fa d'una manera tan elegant i subtil que els espectadors l'acabem assumint com totalment normal, o que almenys integrem d'una forma automàtica en la resta d'elements que conformen la pel·lícula. Aquesta fractura entre el món real i el món de la fantasia, de la innocència que posa de manifest la sobtada aparició del personatge de P., sense veu ni identitat, servirà perquè aflueixin moltes de les contradiccions, de les injustícies, de les servituds de la nostra societat. La manca de punt de vista, de socialització, de capacitat d'avaluació moral del nostre protagonista, posarà encara més en evidència la gravetat de problemes com la incomunicació, les desigualtats socials i ètniques, la immigració, el materialisme... i portarà a situacions en què precisament el personatge més llunyà a la realitat social és el que més lucidesa hi aporta. Qui és la suposada persona de veritat, nosaltres o ell?

Ake Sandgren se serveix d'aquest personatge fictici per portar els mecanismes de la seva narració cap als terrenys que pretén posar sobre la taula i que li serveixen per interpel·lar l'espectador. És un hàbil moviment des de l'àmbit de la fantasia per convertir un artifici narratiu en una fórmula per analitzar amb mà de cirurgià algunes greus contradiccions d'aquesta societat moderna i civilitzada que suposadament hem construït. L'absurd i la comicitat de moltes situacions és un altre recurs molt efectiu que apareix sobtadament en alguns moments de la pel·lícula. Com en bona part dels films Dogma, aquest hàbil i enginyós plantejament no tindria una sortida efectiva, no es faria realitat en la pantalla sense la formidable capacitat dels seus actors per transmetre'ns la veritat dels seus personatges. A alguns els recordem d'alguna altra pel·lícula del moviment, a d'altres els veiem per primera vegada, però novament demostren l'admirable solidesa del planter del teatre nòrdic (d'on molts provenen) i una ductilitat especial per construir personatges propers, plens de dubtes i contradiccions, que els donen una notable solidesa dramàtica.

Com diuen els seus creadors Vinterberg i Von Trier, el moviment Dogma ha perdut la raó de ser en la mesura que no cal anar donant certificats per identificar-ne les pel·lícules. En el cinema dels propers anys, la seva influència seguirà sent fonamental, amb certificat o sense: haurem descobert -amb «Italiano para principiantes», «Mifune», «Celebración», «Elling», «Los idiotas»... i tantes altres- que encara és possible innovar, buscar nous camins d'expressió més enllà de corrents, operacions de màrqueting o tendències orquestrades amb més o menys habilitat per seduir l'espectador.