| Els fantasmes de la República
La viuda de Saint Pierre és la primera pel·lícula que Patrice Leconte va estrenar a França, després de que ara fa prop d’un any assumís el principal protagonisme de la confrontació que determinats cineastes francesos varen dur a terme contra la crítica. Aquest fet podria ser anecdòtic sinó fos perquè a La viuda de Saint Pierre es reivindica un model de cinema en el qual el professionalisme pretén imposar-se damunt de la influència que en el cinema francès encara exerceix l’anomenada política dels autors. Si analitzem les tendències que configuren actualment el cinema francès ens trobarem que al costat d’una sèrie de cineastes que posen damunt de la taula el seu professionalisme dins de la indústria –Patrice Leconte, Jean Becker, Diane Kurys, Agnès Joui, o, en determinats aspectes Bertrand Tavernier- hi ha altres cineastes que prefereixen reivindicar el seu univers personal per sobre de les lleis del mercat –Philipe Garrel, Patricia Mazuy, Olvier Assayas o Bruno Dumont-. Mentre els primers solen triomfar en el box-office, els segons guanyen la batalla de la crítica i tenen greus problemes perquè els seus sugerents producte puguin distribuir-se a altres països com l’Estat Espanyol.
Des de que l’any 1989, la seva carrera comercial va decidir donar un tomb amb Monsieur Hire, Patrice Leconte s’ha convertit en el clàssic director que buscar el prestigi cultural, mentre reivindica la seva heterogeneitat de gustos qa partir d’un no-estil. En els darrers anys, amb resultats contradictoris, s’ha pogut endinsar en el cinema d’època –Ridicule- o en la comèdia de consum amb Jean Paul Belmondo-. La viuda Saint-Pierre sèrie una pel·lícula del primer grup ja que es presenta com un film d’època amb trasfons humanista on s’explica un conflicte històric-polític i una història d’amor de caire romàntic.
Els elements més destacats de La viuda Saint Pierre són sobretot el seu guió i el treball interpretatiu. El guió està signat per un cineasta format en el post-68, Claude Faraldo –Themroc, el cavernícula urbano- i es centra en una brillant història on entren en contradicció els fonaments del republicanisme i el problema històric de la tolerància. L’acció es presenta com una faula de caràcter abolicionista situada en les colònies americanes de Saint-Pierre. Darrera els principals esdeveniments de la pel·lícula es posen de manifest els sons llibertaris generats per l’adveniment de la Comuna de Paris. En una petita comunitat del nou món, on tot sembla apuntar que es viu amb un clima de tolerància on dominen les idees establertes per la revolució francesa, un home és acusat d’assassinat i empresonat mentre espera que del continent arribi la guillotina i el seu botxí. L’home anomenat Auguste Neel –Emir Kusturica- desperta la compassió de l’esposa del capità d’un regiment, que intercedeix amb el seu marit perquè el presoner pugui viure en estat de semi-lliberat mentre espera que algun dia arribi la guillotina. El capità suavitza el regim de disciplina militar i busca noves formes de convivència. El condemnat s’integrarà amb la població i viurà una incipient història d’amor amb la dona del capità. Aquests factors aixecaran els recels de la burgesia, que no tolerarà el clima de llibertat que es viu a l’illa i exigirà que en nom de la República i, malgrat el sentiment de la població, s’executi al condemnat i es castigui al militar que va tancar amb la disciplina. El guió explica aquesta història amb intel·ligència, buscant en tot moment la lectura política. Els aires romàntics de Juliette Binoche i la grandiositat interpretativa de Daniel Auteil, contribueixen a que la història adquireixi una gran entitat.
Àngel Quintana
|
