Versió original en francès, subtitulada en espanyol

«És una indiscreció escriure sobre Manoel de Oliveira-el-Secret. Escriure sobre la seva obra immensa? I sobre les seves obres que imagino? Múltiples i fulgurants? Secrets que intueixo i no sabria revelar. Autoritat aspra i violenta. Malicia de tots els instants. Ull de linx. Caminar d'atleta. Sap jugar a l'àngel i ser el dimoni. Riures, bromes, forces de les nostres eternes infàncies. Buscador etern. Etern jugador. Auster, savi, elegant, movent-se entre l'ombra i la llum. No obriré la capsa d'imatges passionals del nostre treball compartit. Jo soc el seu còmplice disciplinat o indisciplinat. Depèn. Gràcies Manoel».

Novament Manoel de Oliveira, incansable en la seva norantena, però a la vegada empàtic amb el cansament de l'actor que interpreta el gran Piccoli en aquesta pel·lícula presentada en el més recent festival de Canes, emociona amb la seva lucidesa sobre l'experiència humana en el crepuscle de la vida, amb el pudor i la serenitat amb què s'acosta al dolor de la pèrdua. Perquè «Vuelvo a casa» («Vou para casa», en la llengua del cineasta, «Je rentre a la maison», en la llengua dels coproductors francesos) fa el seguiment d'un personatge, l'actor Gilbert Valence, que primer perd la seva família, després unes sabates i, finalment, la memòria. Que ha perdut la seva família més pròxima (a excepció del seu net, del qual es farà càrrec) en un accident, ho sabrà desprès d'una representació d'«El rei és mor», una obra d'Ionesco que apunta cap a l'absurd del desig d'immortalitat, mentre que la vida presenta l'absurd de sobreviure als fills. Manoel de Oliveira construeix aquesta primera i llarga seqüència d'una manera exemplar: mentre es representa l'últim acte de l'obra, amb la col·laboració amistosa de Catherine Deneuve i Leonor Silveira, uns homes arriben al teatre i els seus moviments, duent-los fins darrere l'escenari, creen una sensació d'inquietud, el pressentiment d'una tragèdia que, de manera pudorosa, serà revelada a l'espectador quan Gilbert Valence ha desaparegut del pla.

Passat un temps, aquest home que ha perdut la seva família passeja per París, es deixa reconfortar per un raig de sol, recupera l'hàbit de asseure's a la taula d'un cafè per esmorzar i llegir el diari, es para davant d'un aparador per contemplar una pintura de Jack Vettriano, «The Singing Butler», que mostra una parella elegant que, protegida de la pluja per dues figures amb paraigües, balla en una platja. Potser per reforçar la recerca d'un equilibri en l'intempèrie o per reconstruir-se simbòlicament des dels fonaments (protegint el seu cos des de la planta dels peus) en l'intent d'emergir de nou cap a la vida, Gilbert Valence es compra unes sabates, amb les quals Manoel de Oliveira juga en una seqüència memorable que les enquadra i manté dins el pla mentre l'actor conversa amb el seu agent. Al temps que sembla sentir-se a gust amb les noves sabates, Valence torna al teatre amb un muntatge de «La tempestat» que, assumint el personatge de Pròsper, li permet de nou senyorejar en un escenari. El cineasta portuguès, però, fragilitza novament Gilbert Valence en desposseir-lo de les sabates en un robatori nocturn. Perplex, indefens, l'actor comença a pensar en el retorn cap a casa, però el seu agent s'entesta a fer-li arribar propostes professionals que, com ara una sèrie televisiva d'acció en què la paraula no té cap importància, li resulten inacceptables pel seu sentit del ridícul. Accedirà, però, a participar en una adaptació cinematogràfica de l'«Ulisses», de Joyce, dirigida per un cineasta punyeta que interpreta amb ironia John Malkovich. A la vegada, la cruel ironia és que el veterà actor ha d'encarnar al jove Buck Mulligan.

Maquillat, amb perruca i bigoti, disfressat, l'actor s'enfronta a la pèrdua de la memòria. Estranyat d'ell mateix, cansat perquè les ferides del cor pesen encara més que el desgast del cos, l'actor tornarà cap a casa en la definitivament crepuscular culminació d'aquesta nova, commovedora en la seva contenció, reflexió de Manoel de Oliveira, en complicitat amb un magnífic Michel Piccoli, sobre el pas del temps i els seus efectes devastadors que apareixen amb les diverses formes de la pèrdua.