Actriu de trajectòria més aviat insòlita (ha passat de treballar amb Michael Cimino, David Lynch i Oliver Stone a protagonitzar el debut de Steven Seagal), ningú no li podrà negar a Joan Chen el seu valor a l'hora de tornar a la seva Xina natal i debutar darrere la càmera amb «Xiu Xiu», un projecte que intentava materialitzar des de feia anys. Però primer la manca de pressupost i després la censura el van convertir en una odissea mereixedora d'una pel·lícula apart. Durant la fase de preproducció, Chen va topar amb la negativa del govern xinès a donar facilitats a un rodatge que il·lustrava la cara més amarga de la Gran Revolució Cultural, concretament la dels joves que, amb el pretext d'un presumpte avenç social, van haver de renunciar prematurament a la seva innocència. La directora, però, no es va rendir i va completar el calendari de filmació gairebé en la clandestinitat. Enllestit el film, la seva estrena a Xina es va retardar per la prohibició de les autoritats (in)competents, tot i que, gràcies a la seva condició d'il·lustre secundària de Hollywood, va aconseguir vendre'l al mercat americà. Dos anys després, el 2000, la crítica la programava dins la secció «Seven Chances» del Festival de Sitges, el qual segurament ha afavorit que ara circuli amb una relativa normalitat.

«Xiu Xiu» no és una pel·lícula rodona; Chen, abduïda pels mecanismes de la seva indústria d'adopció, confon sovint el «crescendo» dramàtic amb l'acumulació, posa música (obra, per cert, del seu germà) on hauria de regnar el silenci i denota tics formals més propis del telefilm, un defecte, d'altra banda, que el redimeix per la seva inexperiència darrera la càmera. Però estem davant d'una denúncia molt personal de la degradació que va patir tota una generació degut a la miopia del comunisme més ranci, una mirada gens complaent cap a la recerca de la puresa en un paisatge desolador, que s'embrut al ritme de la pròpia escalada de la repressió. Chen, a partir de la novel·la «Tian Yu» de Yan Geling (també guionista) construeix un retrat de simbologia senzilla però incisiva de la pèrdua de la innocència i del camí que aquesta marca cap a la desesperació i la tragèdia.

La relació de respecte i profunda comprensió que s'estableix entre una nena atrapada per les falses promeses i un cuidador de cavalls castrat que l'adopta com a mirall de la puresa perduda, és l'eix de «Xiu Xiu», que troba els seus millors moments en la captació d'un entorn natural entès com a presó, un espai que va oprimint els seus habitants a mesura que la sexualitat es va convertint en moneda de canvi de les utopies irrealitzables. Malgrat que s'hi troba a faltar una major capacitat d'abstracció, la cinta també sap manifestar una certa poètica de l'horror, que es fa més explícita a partir de la pronunciació de la paraula «puta» en boca de l'eunuc condemnat a presenciar totes les morts de la seva protegida. La sensació que deixa «Xiu Xiu» és realment contradictòria; passa de la rotunda inspiració (la necessitat de l'aigua per rentar els pecats, l'esplèndida i esfereïdora seqüència final) a una desconcertant irregularitat (la prescindible figura del narrador, el dilatat episodi de l'hospital). Però no deixa en absolut indiferent l'espectador, un mèrit que és tant atribuïble a Chen com a la tasca de la parella protagonista, Lu Lu (actriu que va haver de demanar un permís de l'escola per a anar les sessions de rodatge) i Losang, un prodigi de contenció. Pel que fa a al futur de Joan Chen com a directora, en aquest cas si que es pot parlar de la seva evolució perquè la seva segona pel·lícula ja s'ha estrenat entre nosaltres. I aquesta no és altra que «Romance en Nueva York», l'infumable melodrama protagonitzat per Richard Gere i Winona Ryder, que per comparació encara fa més reivindicables les virtuts de «Xiu Xiu».