Sobre lo infinito

Comparteix-ho

  • Informació


    Suècia, 2019
    Direcció: Roy Andersson
    Intèrprets: Martin Serner, Jessica Louthander, Tatiana Delaunay, Anders Hellström, Jan-Eje Ferling, Thore Flygel, Stefan Karlsson, Bengt Bergius, Marie Burman, Amanda Davies, Karin Engman, Lotta Forsberg, Göran Holm, Lars Lundgren, Stefan Palmqvist, Vanja Rosenberg, André Vaara, Magnus Wallgren
    Gènere: comèdia dramàtica
    Durada: 100 minuts
    Idioma: suec

    Sinopsi


    Inspirada en el conte de “Les mil i una nits”, la celebrada col·lecció d’històries d’orient mitjà i d’història índia, la pel·lícula busca ser una juxtaposició de les diferents etapes que un ésser humà travessa a la vida. Des dels moments més preciosos de l’existència fins el despertar intel·lectual que ens porta a tractar de guardar la vida com un tresor i a compartir-la amb aquells als que estimem.

  • Mirades cap un món en estat d’agonia

    Roy Andersson (1943) és publicista, però també és un dels cineastes més atípics i a contracorrent que poblen el cinema d’autor actual. Va començar la seva carrera l’any 1970 amb En kärlekshistoria (Una història sueca d’amor) i des de llavors la seva filmografia només està formada per sis llargmetratges i uns quants curts. La publicitat li va ensenyar la tècnica del storyboard i la idea de crear microhistòries concentrades en un sistema de planificació basat en una càmera sempre fixa, situada en diagonal respecte a l’escena. La seva estratègia és que cada microrelat tingui sempre autonomia pròpia, que el muntatge no encadeni els plans fragmentats i que el pla general serveixi sempre per articular una posada en escena acuradíssima, com si cada moment fos un espot perfectament integrat en una mena de cosmogonia sobre les múltiples contradiccions de l’existència humana. En el cinema de Roy Andersson, l’individu sempre es troba perdut en una societat en què és impossible trobar vincles perquè tot es trenca i els pocs moments de felicitat no fan més que certificar el caràcter efímer de l’alegria en un món en què allò que domina és sempre la tristesa. El cinema d’Andersson parteix sempre d’una certa dialèctica de l’absurd, tenyida moltes vegades d’un caràcter marcadament còmic –sobretot a Sånger från andra våningen (Cançons del segon pis, 2000) i Du levande (La comèdia de la vida, 2007)–, que en la utilització del so a vegades recorda lleugerament el cinema de Jacques Tati, encara que el seu existencialisme fosc i el seu pessimisme són una barreja entre l’absurd del cinema de Luis Buñuel i el pessimisme d’Ingmar Bergman.

    Om det oändliga (Sobre l’infinit, 2019) –guanyadora del Lleó de Plata al millor director en el darrer Festival de Venècia– no és una pel·lícula fàcil. No té cap trama argumental, ni cap personatge que tingui la centralitat de tot allò que hi veiem. Al llarg de setanta-sis minuts, Roy Andersson se centra sobretot a dibuixar una cosmogonia humana articulada a partir de petites situacions que funcionen com si fossin les vinyetes còmiques d’un diari. En el tractament de les situacions hi ha comicitat, però les poques notes que puntuen el relat tenen sempre un caràcter molt agredolç perquè allò que hi domina és sobretot un sentiment decrèpit, com si els éssers estiguessin perduts en un món extrem on tot agonitza, on l’existència és lànguida i terriblement avorrida. Tot això es troba marcat per les normes estilístiques pròpies de Roy Andersson, amb la seva càmera immòbil centrada en plans generals i amb una tonalitat fotogràfica en què domina el gris. Bona part dels personatges que poblen Om det oändliga són vells, com si ells fossin el testimoni del progressiu envelliment de les històries humanes.

    Una veu en off ens va repetint al llarg de la pel·lícula allò que probablement algú ha vist. Entre els nombrosos personatges que poblen Om det oändliga, només un manté un cert protagonisme. Es tracta de la figura del pastor d’una església que, després de tenir un malson en què es pensa que el crucifiquen, comença a dubtar de l’existència de Déu i se sent víctima del silenci de Déu. El pastor protagonitza algunes situacions, la resta estan interpretades per personatges molt diversos. Hi ha dones que esperen algú que triga a arribar, parelles que es retroben, pares que llueixen el seu fill davant l’àvia, homes que maltracten la seva dona enmig d’un mercat o un home que sempre ha estat gelós del triomf del seu amic de la infantesa. No hi ha res que uneixi les microhistòries encara que totes tenen el mateix to i que podríem dir que totes són el testimoni de coses vistes en la societat sueca actual. En alguns casos, el relat es desvia cap al passat, com el moment en què veiem Hitler al seu búnquer, un home que demana angoixat que no vol morir afusellat i una sèrie de soldats que caminen per un paisatge nevat cap el gulag de Sibèria. Malgrat el to desconnectat, en el cinema de Roy Andersson hi ha el desig d’aixecar acta, de veure la realitat en perspectiva, de buscar allò que és estrany, misteriós i absurd i que ens porta a fer accions sense sentit. Hi ha la mirada d’algú que anuncia la fi d’un món que es resisteix a assumir l’apocalipsi però que està condemnat a ser un no-lloc permanent.

    Àngel Quintana
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Comparteix-ho