Toni Erdmann

Comparteix-ho

toni erdmann cartell

 

  • Informació


    Alemanya, 2016
    Director: Maren Ade
    Intèrprets: Peter Simonischek, Sandra Hüller, Lucy Russell, Trystan Pütter, Thomas Loibl,Hadewych Minis, Vlad Ivanov, Ingrid Bisu, John Keogh, Ingo Wimmer, Cosmin Padureanu, Anna Maria Bergold, Radu Banzaru, Alexandru Papadopol, Sava Lolov, Jürg Löw, Miriam Rizea, Michael Wittenborn.
    Gènere: Comèdia dramàtica.
    Durada: 163 min.
    Idioma: Alemany.

    Sinopsi


    Inès treballa en una gran empresa alemanya establerta a Bucarest. La seva vida està perfectament organitzada fins que el seu pare Winfried arriba d’improvís i li pregunta “ets feliç?”. Després de la seva incapacitat per respondre, pateix un profund canvi. Aquest pare que de vegades destorba i que l’avergonyeix una mica l’ajudarà a donar novament sentit a la seva vida gràcies a un personatge imaginari: el divertit Toni Erdmann.


  • Les revelacions de la disfressa

    Toni Erdmann, de Maren Ade, una de les pel·lícules més premiades del cinema europeu contemporani, és símptoma d’algunes de les coses que passen en el món audiovisual. La més evident, la manera com Ade sembla enterrar un cert model formalista del cinema –tant el minimalisme de la dècada anterior com la imatge realista– per crear un model planer en què l’important no és el gust per la forma sinó els canvis de to, els canvis de ritme i les transformacions d’un discurs que parteix d’allò que pot semblar absurd per aconseguir una crítica profunda al mateix present.

    Per assolir els seus objectius, la cineasta alemanya parteix d’alguns elements propis de la comèdia, reformulant-ne sobretot la idea clàssica de la disfressa. En la comèdia clàssica hi ha un personatge que es disfressa –el noi que desitja conquistar la noia o la noia que desitja conquistar el noi– per provocar un embolic, deixar en ridícul el poder patern que vol dur a terme un matrimoni de conveniència i acabar assolint la felicitat. A Toni Erdmann, la disfressa és utilitzada per desconcertar, desequilibrar i desajustar un ordre preestablert, però en lloc de ser la jove qui es disfressa, ho fa el vell. En els primers moments de la pel·lícula el joc sembla clar. Al pare li agrada fer bromes, la disfressa l’estimula i modificarà la seva personalitat. Vol molestar, ofendre i desordenar l’ordre que té establert la filla. El pare sorgeix com una força del passat, algú que va viure les velles utopies dels seixanta i que ara s’ha d’enfrontar amb la realitat d’una filla executiva que treballa a Romania i que es mou d’una manera poc escrupolosa dins la lògica del sistema neocapitalista. Ella ho fa tot per ambició. Dins la seva lògica les persones esdevenen recursos humans que pot eliminar duent a terme plans de deslocalització de les empreses. La presència del pare disfressat pot ser entesa com la d’un ésser dionisíac que vol crear el desordre i provocar el caos, però a mesura que la pel·lícula avança, veurem que la seva actitud és una altra. Es tracta d’un vell melancòlic atrapat en un temps en què la utopia era possible. Un home que utilitza la disfressa com a refugi i com a dispositiu que li permet amagar les ferides. Mentre en la comèdia clàssica es busca la conquesta de la felicitat mitjançant el matrimoni, en una comèdia agredolça com Toni Erdmann l’important és establir un camí cap a la reconciliació generacional, ideològica i vital. Aquest camí, però, resultarà complicat.

    Anar cap a la reconciliació implica el reconeixement de l’existència d’un sentiment de dol respecte al passat i intentar entendre un món en què que els ritmes vitals s’han accelerat, les aparences marquen la vida econòmica i la desintegració moral es troba present en les noves formes d’explotació que l’Europa rica exerceix en l’Europa pobra. La reconciliació entre pare i filla és complicada perquè viuen en temporalitats absolutament diferents.

    L’encert de Maren Ade rau en com fa efectiva una crònica sobre les disfuncions del present a partir d’un constant desajust de la versemblança i del cop d’efecte. La seva primera tàctica és la suspensió de la credibilitat. El pare dentut pot resultar estrany i difícil d’assimilar, però Maren Ade ens el fa creïble. No ens preocupa tant la lògica de les coses que fa, sinó la dinàmica de cada escena, el trasbals que prova. El personatge de la filla pot resultar desagradable; és una noia que vesteix de forma masculina, sempre porta pantalons jaqueta, es comporta com una dona agressiva i quan la veiem practicar el sexe, ho fa mecànicament. Al llarg de la pel·lícula, però, s’anirà despullant fins acabar literalment nua. A partir de llavors tot podrà tornar a començar.

    Toni Erdmann també és un treball sobre la desestabilització dels mecanismes dramàtics. La comèdia esdevé una caixa de sorpreses en què els cops d’efecte no són només cops de guió, sinó una aposta pel canvi de registre dramàtic. Hi ha una mena de pacte a contracorrent entre allò grotesc i allò naturalista, entre allò quotidià i allò pertorbador. Probablement, la clau de la seva força no és altra que el domini d’una peculiar dramatúrgia que converteix Toni Erdmann en una pel·lícula sobre les crisis interiors i en una potent faula sobre els efectes de la incomunicació en un món cruel i globalitzat.

    Àngel Quintana

    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Comparteix-ho