Un sol interior

Comparteix-ho

  • Informació


    França, 2017
    Directora: Claire Denis
    Intèrprets: Juliette Binoche,  Gérard Depardieu,  Valeria Bruni Tedeschi, Josiane Balasko,  Xavier Beauvois,  Alex Descas
    Gènere: drama
    Durada: 97 min
    Idioma: francès

    Sinopsi


    Isabelle, mare soltera, artista divorciada amb un fill, busca l’amor veritable, però només va trobant decepcions… Adaptació de la novel·la de Roland Barthès “Fragments d’un discurs amorós”.

  • Una actriu lluminosa

    El cinema de Claire Denis, que sovint ha abordat les formes i empremtes del colonialisme com si fos una manera d’afrontar el fet de haver viscut la seva infantesa en diversos llocs de l’Àfrica com a filla d’un funcionari de l’estat francès, fa una atenció especial als rostres i als cossos. Al seu vigor i al seu defalliment. També a la transformació dels cossos en relació amb les condicions climàtiques dels paisatges que habiten, els exercicis físics que a vegades encarnen l’obsessió de la disciplina militar, l’explotació a la qual poden estar sotmesos, la violència, l’intercanvi sexual concebut com una forma de vampirisme, els efectes de les malalties. Ho testimonien films com Chocolat, J’ai pas sommeil, Beau Travail, Trouble Every Day, L’intrús, Una dona a l’Àfrica. En anomenar-los es fa present que el cinema de Claire Denis pràcticament no ha tingut una sortida comercial a l’estat espanyol, si bé la seva filmografia s’ha fet visible en festivals guanyant-hi admiradors, que també s’han fet veient-ne les pel·lícules en altres circuits.
    A Un beau soleil intérieur (títol que, en la distribució a l’estat espanyol, ha perdut la bellesa: Un sol interior) l’atenció sobretot està dirigida al cos i el rostre d’una actriu en majúscules vinculada a part del cinema d’autor europeu més rellevant de les últimes tres dècades: Juliette Binoche. Una actriu d’una gran intensitat emocional que, paradoxalment, a vegades s’expressa a través d’un rostre que es fa màscara. O, potser, la paradoxa és el fet que la màscara del seu rostre sigui tan transparent i així, doncs, faci tan visible la interioritat d’un personatge. El cas és que, des de la seva col·laboració amb Leos Carax a Mauvais sang i després a Les amants du Pont-Neuf, el rostre de Binoche s’ha fet inoblidable a través de primers plans reveladors de la seva bellesa i de la seva veritat expressiva, d’una lluminositat interior. En aquest film de Claire Denis, Binoche interpreta un personatge, Isabelle, a la recerca desesperada i inútil de l’amor que la du a relacionar-se amb diferents homes amb efectes frustrants. Però, a la vegada que Binoche encarna la dissortada Isabelle, podem intuir que Denis aporta un retrat de la mateixa actriu com si fes evident que la construcció d’un personatge es barreja amb la personalitat de qui l’interpreta. Potser també els personatges es construeixen a partir de les característiques dramàtiques dels seus intèrprets. És així que tant Binoche com Isabelle pinten i ballen, però, a més, Isabelle sembla adequar-se a les capacitats interpretatives de Binoche, a allò que fa que la valorem com a actriu, com ara la seva capacitat per expressar el dolor, l’angoixa, la fragilitat. Tanmateix, definint el registre desconcertant del film que a vegades l’acosta a una comèdia inesperada i feliçment estranya, el dolor s’expressa amb una certa ironia i, per tant, s’observa amb distanciament. És com si, a la vegada que aprofita els seus recursos com actriu, Denis alliberés Binoche del patetisme. Aquesta ambigüitat del registre fa que, com pràcticament tots els humans a la recerca de l’amor, Isabelle pugui ser tan commovedora com estar a frec d’un ridícul que potser encara la fa més estimable perquè no ens aliè. És una qüestió de punt vista que fa que, tot i el distanciament, no ens la puguem mirar per sobre, sinó com si també ens miréssim a nosaltres mateixos amb ironia. Fins a cert punt aquest procès de distanciament, sense perdre el respecte cap a les desventures i les frustracions amoroses, té a veure amb el que Claire Denis ha mantingut en relació amb el text del qual es diu que és el referent del film: el cèlebre assaig Fragments d’un discurs amorós, de Roland Barthes. Un text, de fet, impossible d’adaptar d’una manera convencional i que, segons ha reconegut la cineasta, va ser un punt de partida per trobar una inspiració que, tot i el distanciament, pot rastrejar-se en l’estat ansiós de la protagonista considerant que, per Barthes, l’ànsia, amb les seves angoixes, és una de les característiques del subjecte amorós.
    Els successius encontres d’Isabelle amb diversos homes, a vegades en llargues seqüències amb girs que no deixen de sorprendre, i algunes dones arriben al seu moment culminant en la seqüència final en què, a banda del joc de la seducció, es troba amb una mena de «gurú» vident. Amb uns diàlegs espaterrants, la seqüència és formidable amb el valor afegit de la trobada de Binoche amb un actor immens. Fins aleshores s’ha creuat amb diversos actors i actrius (la gran Valeria Bruni Tedeschi, Xavier Beauvois, Josiane Belasko, Bruno Podalydes, Alex Descas) rellevants, però al final es troba amb un «monstre» del cine francès: Gerard Dépardieu. Aquesta trobada sense precedent, pel fet mateix que els dos actors mai havien coincidit abans, aporta un duel còmplice fascinant que es veu amb admiració i joiosa incredulitat.

    Imma Merino

    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Comparteix-ho