Varda por Agnès

Comparteix-ho

  • Informació


    França, 2019
    Direcció: Agnès Varda
    Gènere: documental
    Durada: 114minuts
    Idioma: francès

    Sinopsi


    Un documental d’Agnès Varda que fa llum sobre la seva experiència com a directora, brindant una visió personal del que ella anomena “escriptura de cinema”, viatjant des de la Rue Daguerre de París a Los Angeles i Pequín.

  • Visca la Varda!

    “Varda par Agnès”, un títol que suggereix que l’obra de Varda serà explicada per ella mateixa des de la proximitat implícita al seu nom d’Agnès, s’enceta amb la cineasta situada en un escenari (d’un teatre convertit en sala cinematogràfica) adreçant-se a un públic al qual li explica que tres paraules li són essencials: “Inspiració”, és a dir les motivacions, les circumstàncies per les quan es fan les pel·lícules; “Creació”, en relació amb com es fan les pel·lícules i, per tant, amb quins mitjans, quina estructura, quines formes; i “Compartir”, d’acord amb la idea que les pel·lícules no només les fa per ella mateixa, sinó amb el desig de compartir-les amb els espectadors. En certa manera, tota l’obra de Varda interpel·la a cada espectador: les seves imatges, que tant reflecteixen un interès pels altres, cerquen un destinatari activament còmplice, al qual no se li adreça un missatge absolutament construït, sinó indicis de la realitat, i també elements sorgits de la fantasia de l’autora, per tal que hi pensi i completi el sentit. Ho torna a fer present amb aquesta seva última pel·lícula, que, enllestida poc abans de la seva mort esdevinguda el passat 29 de març, és una lliçó sobre la seva obra, però a la qual es refereix com una “causerie”, que pot traduir-se considerant les seves diferents accepcions: xerrada, conferència, discurs, però també conversa.

    El cas és que, amb “Varda par Agnès”, la cineasta explica la inspiració i la creació de les seves pel·lícules (però també es refereix a l’activitat com a fotògrafa, la seva primera professió, i a les instal·lacions audiovisuals a les quals va consagrar-se en els últims anys de la seva vida) sense seguir un ordre cronològic, sinó, com és propi de la seva manera de fer, associant imatges i idees amb una llibertat i una imaginació que no exclouen una coherència i una lògica interna en la creació del relat. De fet, no és la primera vegada que Agnès Varda ens ha explicat la seva obra, sovint en relació amb les seves circumstàncies vitals. Ho va fer fa 25 anys amb un esplèndid llibre, que també du per títol “Varda par Agnès”. Ho ha fet amb els sempre reveladors i ocurrents “bonus” inclosos en els DVD dels seus films. I, sens dubte, amb la seva pel·lícula autobiogràfica “Les plages d’Agnès”, en què, realitzada l’any 2019, utilitza les seves imatges cinematogràfiques com una memòria per relatar la seva biografia lligada al context de la seva època. Tenint present una de les seves pel·lícules més cèlebres, “Les glaneurs et la glaneuse”, on mostra una diversitat de persones que recullen coses per fer-ne nous usos, Agnès Varda ha espigolat en les seves imatges per aprofitar-les i anar-les reciclant traient-ne nous significats. És així que, per explicar les seves pel·lícules, ho il·lustra amb fragments finament i bellament triats. El resultat és sorprenent, en el sentit que dóna a veure noves coses o a veure-les d’una altra manera, fins i tot pels que puguin estar familiaritzats amb la seva obra i les reflexions que n’ha fet. Això mentre que incita a veure les seves pel·lícules a aquells que no les coneixen tant, cosa que és força comuna perquè la llibertat amb la quals les ha fet no ha contribuït a la seva difusió comercial: per això mateix, l’obra de Varda, desplegada durant 60 anys, continua sent una descoberta joiosa per a molts.

    L’estructura original de “Varda par Agnès”, presentada a la darrera edició del festival de Berlin i concebuda per a l’emissió televisiva inicialment a la cadena Arte com a co-productora, està dividida en dues parts: La primera fa referència a l’activitat com a cineasta de Varda a la segona meitat del segle XX i en relació amb les seves pel·lícules rodades en 35 mm. La segona es relativa al segle XXI, que va començar amb “Les glaneurs et la glaneuse” (quan descobreix les petites càmeres digitals, que tant li permeten explorar en l’autoretrat com acostar-se d’una manera més àgil i menys intimidatòria a les persones filmades) i que va continuar dedicant-se de manera primordial a les instal·lacions audiovisuals exposades en galeries d’art, museus i centres culturals. Per a la seva exhibició en sales cinematogràfiques, les dues parts s’han ajuntat. En qualsevol cas, mentre uns fragments de les seves conferències fan de fil conductor, Varda no només recicla les seves imatges, sinó que hi afegeix noves peces (com ara una esplèndida conversa amb Sandrine Bonnaire més de trenta anys després del rodatge de “Sans toit ni loi”, en què l’actriu era una adolescent que interpretava com una rodamón esquerpa mentre que, com li reconeix, la cineasta la maltractava com si d’aquesta manera provoqués la seva rebel·lia i la seva incomoditat en el món) i n’exhibeix d’inèdites, com ara unes imatges relatives al rodatge de “Les cent i une nuits de Simón Cinéma” que mostren la professionalitat de Robert de Niro en una escena amb Catherine Deneuve que va preparar-se i rodar en un dia de jet-lag. Aquest film, un homenatge al cinema en l’any del seu centenari i que va comptar amb nombroses estrelles, va ser un fracàs estrepitós. No va ser l’únic. A l’any 1965, també amb Catherine Deneuve, va rodar a l’illa de Noirmoutier “Les créatures”, un film sobre les angoixes de la creació que va tenir una recepció nefasta. Quaranta anys més tard, però, amb les bobines d’una còpia de la pel·lícula va muntar una “cabana” per a una instal·lació inicialment destinada a l’exposició “L’ille et elle”, a la Foundation Cartier. En principi va titular-la “La cabane de l’échec” (la “cabanya del fracàs”), però, veient a plena llum els metres de pel·lícula formant-ne les parets, va sentir que era dins “la cabana del cinema”, és a dir dins la seva casa. Amb aquest esperit lluminós, tot i la consciència de la proximitat de la mort per part de la cineasta, ha estat gestada “Varda par Agnès” i, de fet i com ho reflecteix, l’obra d’aquesta cineasta irrepetible.

    Imma Merino
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Comparteix-ho