13 asesinos

Comparteix-ho

13_asesinos

 

  • Informació


    Jûsan-nin no shikaku
    Japó, 2010.
    Director: Takashi Miike.
    Intèrprets: Kôji Yashuko, Takayuki Yamada, Yûsuke Iseya, Gorô Inagaki.
    Durada: 120 min.
    Gènere: Drama acció.
    Idioma: Japonès.

    Sinopsi


    L’ascens al poder del jove i sanguinari Lord Naritsugu suposa una seriosa amenaça per la pau al Japó feudal. Simplement per ser el germà del shogun, Lord Naritsugu està per sobre de la llei, i assassina i viola al seu gust. Afligit per la massacre perpetrada pel sàdic Naritsugu, l’oficial Sir Doi contacta secretament amb el samurai Shinzaemon Shimada per acabar amb Naritsugu. El noble samurai, indignat per la crueltat de Naritsugu, accepta de bon grau la perillosa missió. Per això, reuneix un selecte grup de samurais, entre els quals es troba el seu nebot Shinrokuro i el devot aprenent Hirayama. Junts, tramen una emboscada per atrapar a Lord Naritsugu.

  • Holocaust samurai
    Trobar constants d’estil o autoria en el cinema de Takashi Miike pot ser una tasca d’allò més frustrant, per no dir impossible. Només cal comptabilitzar com després del seu debut el 1991, Miike ha realitzat més d’una setantena de pel·lícules pel cinema, vídeo i televisió (quinze d’elles filmades entre el 2000 i 2001). Són xifres brutals que permeten definir a aquest director d’incombustible i prolífic, però també vista la seva obra en conjunt d’eclèctic i irregular. Ha estat sobretot la seva aportació al cine de yakuza, acció, fantàstic, terror i manga (amb films com Audition, Visitor Q, Llamada perdida…) pel qual s’ha guanyat la categoria de director de culte i, amb això, gaudir d’una legió de fans arreu del món. Si una cosa destaca de la seva ingent producció és que tots els seus films contenen una patina de llibertat creativa (per no dir-ne anarquia) com poques vegades s’ha vist en una pantalla i  que cadascuna de les seves pel·lícules suposen una ruptura amb l’anterior.
    13 assassins parteix d’una pel·lícula homònima de 1963 que Miike s’ha servit per fer-ne més que un remake una versió lliure. Amb aquesta opció juga a ser clàssic, amb la voluntat de demostrar que cap registre se li resisteix. Aquí, partint d’una història típica de successions en el Shogun i desacord de clans per mostrar un respecte absolut a les pel·lícules clàssiques de samurais (amb Kurosawa com a referent ineludible). Curiosament, també demostra ser més sobri de l’usual, tant pel que fa el plantejament de la trama com l’execució de les escenes d’acció.

    Al principi, la pel·lícula, que narra (a l’estil Ocean’s eleven) el reclutament d’un conjunt de samurais i ronin que s’hauran d’enfrontar a un poderós exèrcit, arranca lenta, amanida de diàlegs i amb un sobresaturació de diferents personatges que acaben despistant  l’espectador. Tot això com a preludi per  derivar el film a allò que espera el públic: la batalla final. Una batalla que dura més de 40 minuts i que esdevé un colossal tour de force memorable i apocalíptic. L’èpica tampoc es menysté sinó no s’entendria com 13 samurais són capaços d’enfrontar-se contra un exèrcit de 200. Alguns l’acusaran de pura pirotècnia? Doncs, sí. Coreografia de l’espasa i la mort? Doncs, també. Però on tothom coincidirà és amb la capacitat que té el director per mantenir l’equilibri i el pols a l’hora de conjugar la precisió i el caos.
    Jordi Camps Linell

    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Comparteix-ho