2046

Comparteix-ho

2046

 

  • Informació


    Alemanya-Xina-Hong Kong. 2004.
    Director: Wong Kar-wai.
    Intèrprets: Tony Leung, Gong Li, Kimura Takuya,Faye Wong, Zhang Ziyi.
    Durada: 120 min.
    Gènere: Drama romàntic.
    Idioma: Mandarí.

    Sinopsi


    Qui sap, encara pot canviar… Chow Mo Wan és ara un escriptor de ciència-ficció que s’evadeix en una ciutat imaginària, 2046, de la qual no es torna mai. 2046 és també el número de la cambra on va trobar Su Li Zhen fa algun temps. S’instal•la en la cambra 2047 i observa el que passa al costat…

  • Secret, repetició, amor impossible i bellesa

    Cap el final d’“In the mood for love” (“Deseando amar”), la pel·lícula de Wong Kar-Wai anterior a “2046”, Tony Leung confessa un secret dins del forat d’un temple a Cambotja. L’espectador pot intuir que és un secret relatiu a la relació amorosa interrompuda a l’entorn de la qual gira la pel·lícula. De fet, el personatge actualitza i varia una llegenda: Antigament, quan una persona no volia explicar què li passava, anava al bosc per confessar el seu secret dins del forat d’un arbre que després tapava. Aquesta llegenda es fa sovint present a “2046” perquè torna a ser una pel·lícula plena de secrets a l’entorn de l’amor, que en el cinema del xinès Wong Kar-Wai sempre és impossible i arrossega una pena vivint-se com una il·lusió, a destemps o sense correspondència. De fet, al darrere de “2046” hi ha “In the mood for love” (i la resta de la seva filmografia previa) presentant el mateix personatge masculí (aquest periodista mig desvagat i escriptor intermitent que, engominat, interpreta Tony Leung) durant els anys que havien estat reduïts a una elipsi. Durant aquest temps, mentre plana el record de Maggie Cheung, viu altres relacions: Amb una dona (Carina Lau) marcada per la mort de l’home de la seva vida; amb una jove (Zhang Yiyi) que, essent la seva veïna d’habitació a l’hotel Orient, se n’enamora a partir de trobades sexuals; amb la filla (Faye Wong) del amo de l’hotel que, enamorada d’un japonès, no pot viure l’amor perquè la seva família va patir en la guerra contra el Japó; amb una dona misteriosa (Gong Li) que sempre guanya a les cartes. També escriu: Històries inventades on aboca les seves pròpies experiències transfigurades.
    2046 és el número d’una habitació o de diverses habitacions com a escenaris de l’amor i el desamor. També és el títol d’una novel·la de ciència-ficció escrita pel protagonista que, més que a un temps futur, remet a un espai (que potser és mental) on s’hi vol anar per recuperar els records oblidats. Però d’aquest espai (que, amb tot, es projecta en un món futur visualitzat en imatges animades que fan pensar en “Blade Runner” i on els trens circulen amb l’aparença de la cinta d’una pel·lícula) també pot desitjar-se fugir-ne per canviar o perquè la memòria d’un antic amor pot pesar tant (com ho fan els morts) que impedeix viure’n plenament de nous. Pesa el dolor de l’absència i el desig impossible de repetir una experiència i retrobar una emoció viscuda amb l’amor perdut: Un viatge en taxi pot dur a la nostàlgia d’un altre viatge. El record cristal·litza en llàgrimes i això és una manera de dir que en aquest nou film de Wong Kar-Wai, explorador dels nous camins del melodrama, es plora moltíssim.
    Wong Kar-Wai ens recorda que l’experiència viscuda és irrepetible, però a la vegada el seu cinema es fonamenta en la idea de la repetició. Aquesta hi és tan consubstancial com ho és el secret. No és estrany en un cineasta tan inspirat per la música. Per les formes musicals tan vinculades al retorn dels temes i les seves variants. A “2046” fins i tot juga amb associar personatges amb temes i generes musicals. La repetició hi és plenament en l’estructura circular del film, de manera que, malgrat la quasi obsessió per la datació cronològica i fins pel pas de les hores, sovint hi ha la sensació d’una suspensió del temps (al capdavall, el gran tema). Circular perquè en la narració (que fragmenta i recomposa) les històries s’abandonen i més endavant es reprenen: Gong Li (la imatge recurrent del braç amb el guant negre i el moviment de les seves cames) retrobada per tal que sapiguem perquè l’havíem vista amb la pintura dels llavis esborrada i escampada. Circular en la mesura que hi ha una datació ritualitzada: Les trobades claus amb els personatges femenins tenen lloc durant vigiles de Nadal successives.
    La repetició, evidentment, també afecta a la composició dels plans. Wong Kar-Wai, inspirant-se en la tradició pictòrica i possiblement també en el mestre Antonioni, sovint enquadra un personatge en un extrem del pla i la resta de la superfície es correspon amb una paret, un mur o un altre element de separació. Estranyament fa coincidir dos personatges en un mateix pla i si ho fa no es miren (o els espectadors no veuen el possible joc de mirades perquè un és d’esquenes) perquè, al capdavall, Wong Kar-Wai parla de la separació, de la solitud amb què es pot viure l’amor. I a la terrassa de l’hotel Orient (amb un focus lluminós) hi veiem diversos personatges. La repetició també hi és en la presència constant dels miralls: Imatges que es dupliquen, ambigüetat dels sentiments. Finalment, la repetició ho és del mateix cinema de Wong Kar-Wai. Tan és així que algunes crítiques apunten que es repeteix fins l’amanerament i la saturació, que dona voltes sobre ell mateix, que ha dut el seu estil fins el límit d’un carreró sense sortida. Que, malgrat que el protagonista i l’autor de la novel·la “2046” vulguin canviar, Wong Kar-Wai no ho fa. És possible. Però, de nou, quin film tan bell, dolorós i fascinant. Si l’espectador es deixa hipnotitzar, se sentirà inundat de bellesa. I d’una tristesa aclaparadora. Després, les imatges retornen a la memòria i el desig.
    Imma Merino

    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Comparteix-ho