21 gramos

Comparteix-ho

21_gramos

 

  • Informació


    Estats Units. 2003.
    Director: Alejandro González Iñárritu.
    Intèrprets: Sean Penn, Naomi Watts, Benicio del Toro, Charlotte Gainsbourg.
    Durada: 125 min.
    Gènere: Drama.
    Idioma: Anglès.

    Sinopsi


    Tal com es va veure a Amores Perros, es mostra una pel·lícula que junta diverses línies argumentals, aquesta vegada al voltant de les conseqüències d’un tràgic accident d’automòbil. Sean Penn interpreta un matemàtic greument malalt, Naomi Watts interpreta una mare afligida, i Del Toro interpreta a un convicte que posa a prova el descobriment del cristianisme després de l’accident.

  • El pes de l’esperit dels morts

    Diuen les males llengües que Gilles Jacob, el cervell que ha dirigit amb mà de ferro les últimes vint-i-cinc edicions del Festival de Cannes, va treure foc pels queixals en l’edició de l’any 2000 quan es va adonar que una modesta pel.lícula mexicana se li havia escapat de les mans per la secció oficial i havia estat descoberta pels crítics més sagaços a la secció paral.lela menys rellevant del festival, la Setmana de la Crítica. Al totpoderós Jacob li havia passat per alt el talent portentós que amagava “Amores perros”, l’òpera prima del mexicà Alejandro González Iñárritu. El boca-orella entre els periodistes en va fer una de les descobertes del Cannes d’aquell any, en va revel.lar el seu protagonista principal, Gael García Bernal –abans d’entrar en l’univers almodovarià amb “La mala educación”-, i de passada la va conduir a una merescuda nominació a l’Oscar.
    Però per damunt d’això va quedar la sensació que s’havia produït l’eclosió d’un cineasta amb una poderosa mirada, amb un estil visual enlluernador. No és estrany, doncs, que el seu segon treball fos esperat amb un especial interès per part de la crítica i el públic. Després de participar en un dels episodis del film col.lectiu “11/09/01”, sobre l’11-S vist per les mirades de cineastes de diverses geografies i procedències, González Iñárritu es va fer el sord davant els cants de sirena provinents de Hollywood. Com ha fet amb tants realitzadors europeus o australians que han destacat amb el seu primer film, la gran indústria volia domesticar el jove director mexicà i portar-lo cap al seu terreny. Però, segons ha confessat ell mateix, González Iñárritu sempre va tenir clar que només voldria rodar en anglès i sota la influència de Hollywood si el projecte s’hi ajustava, si l’ocasió era propícia i, sobretot, si podia tenir les garanties suficients per controlar el producte.
    D’aquesta manera es va començar a gestar “21 grams”, la que seria la seva segona pel.lícula. Alejandro González havia llegit que en determinades cultures es considera que 21 grams és el pes que perd el cos humà just en el moment de la seva mort, tal com si l’ànima humana tingués un pes específic que la diferenciés del cos físic. Partint d’aquesta bella metàfora, i novament amb la col.laboració del seu guionista Guillermo Arriaga, el director mexicà va començar a construir un guió que contenia notables punts de contacte amb el de “Amores perros”. Aquí també apareix un accident de trànsit que té una especial rellevància en tota la trama argumental; igualment els diversos tempos narratius es van enllaçant i interrelacionant per anar donant sentit al conjunt de l’estructura del film; i finalment, el dibuix dels personatges es construeix a partir de la percepció que es fa l’espectador d’aquesta diversitat de moments temporals.
    Reafirmant el seu talent i el domini del mitjà cinematogràfic, González Iñarritu ens ofereix una peça sentida, dramàtica, amb la que potser és més difícil de connectar que “Amores perros”, però que continua traçant línies d’aprofundiment en algunes constants ja apuntades al seu primer film: l’atzar, el destí, el sentiment de culpa, la irracionalitat, la irrefrenable força de l’amor…Després del relatiu desconcert que ens acompanya durant la primera mitja hora de metratge, la perfecció del mecanisme narratiu, cadent i acompassat, de “21 grams” ens embolcalla i submergeix en els sentiments, passions i contradiccions dels tres personatges principals. A aquestes alçades no descobrirem ni la capacitat camaleònica de Sean Penn –possiblement el millor i més dotat intèrpret de la seva generació-, ni la presència física imponent de Benicio del Toro. Però el que més ens impressiona és la portentosa interpretació de Naomi Watts –descoberta per David Lynch a “Mullholland drive”. La carrega emotiva del seu personatge i la capacitat que té González Iñárritu d’extreuren matisos dramàtics reafirmen que el jove director mexicà no només és un perfecte dominador de les trames narratives sinó un magnífic director d’actors.

    Paco Vilallonga
    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Comparteix-ho