23 paseos

Comparteix-ho

  • Informació

    Regne Unit, 2020
    Direcció i guió: Paul Morrison
    Intèrprets: Alison Steadman, Dave Johns, Rakhee Thakrar, Natalie Simpson
    Gènere: drama romàntic
    Durada: 102 minuts
    Idioma: anglès

    Sinopsi


    En Dave (Dave Johns) i la Fern (Alison Steadman) són dos desconeguts de certa edat que han patit per circumstàncies de la vida. Es coneixen mentre treuen els seus gossos a passejar i, durant un total de vint-i-tres passejos, floreix un romanç entre els dos. Però ni en Dave ni la Fern han estat del tot honestos l’un amb l’altre i el seu futur es pot veure compromès pels secrets que s’han guardat.

  • Segones oportunitats i secrets de família

    45 años, d’Andrew Haigh, Regreso a Hope Gap de William Nicholson i ara 23 paseos de Paul Morrison. Els darrers anys estan essent prolífics en pel·lícules que tracten, d’una forma o altra, amb un perfil eminentment intimista i sobri, diverses històries d’amor (i desamor) en la vellesa. I resulta curiós que es doni la coincidència que aquestes pel·lícules provinguin de la Gran Bretanya. En tots tres casos, la mirada quotidiana i costumista acaba topant sempre amb l’existència d’un secret familiar que condiciona i dona la volta a la relació entre els personatges.
    Nominat a l’Oscar fa gairebé vint anys per Solomon & Gaenor, el britànic Paul Morrison ens porta ara una obra de maduresa, una mirada sincera i transparent cap a dos personatges que busquen una segona oportunitat a l’etapa final de les seves vides. Dave i Fern passegen els seus gossos per un parc de les afores de Londres pràcticament cada dia. Per les casualitats de la vida, o per l’atzar del destí, les coincidències entre els seus horaris i el seu recorregut diari els porten a coincidir un dia sí, un altre també. I el que comença com una anècdota, com un encontre fortuït, progressivament va evolucionant cap a una relació primer d’amistat i després d’un incipient amor madur. Estructurada narrativament al voltant d’aquests 23 passejos pel parc als que fa referència el títol, la pel·lícula de Paul Morrison transcendeix molt ràpidament aquesta dinàmica, que li serveix hàbilment per teixir la relació de complicitat entre els dos personatges, però que hauria pogut convertir-se en excessivament mecànica i repetitiva.
    I tot això es fa molt més evident en el segon segment del film, quan a partir d’un secret familiar que no convé desvetllar, el que havia començat com una història amable i lluminosa, es va tenyint progressivament de melodrama, tant per la càrrega social -especialment amb el personatge de Dave- com pels dilemes morals que planteja. Dave i Fern són dos personatges que en definitiva l’únic que busquen és afecte, estímuls vitals i possibilitat d’expressar els seus sentiments. I si bé en la primera part del film Morrison ens ho descriu amb una certa idealització, ràpidament ens adonarem que la realitat social i les motxilles de cadascú acaben esdevenint una càrrega de la que no es fàcil alliberar-se en la recerca de la felicitat. La catarsi de l’escena final del film té molt d’alliberament, de deixar anar el llast d’aquestes motxilles, de viure el moment amb la màxima intensitat possible.
    23 paseos és una història completament focalitzada en els dos personatges principals, omnipresents al llarg de tot el film (com ho són també els dos gossos que els acompanyen). Potser en algun moment trobem a faltar un major desenvolupament dels secundaris -especialment d’un personatge clau com és la filla de Dave- i una major vehemència en afrontar els dilemes morals que se’ls plantegen en el segon acte del film. Però aquestes mancances les supleix Morrison amb la transparència i nitidesa de les imatges, amb l’empatia dels personatges, amb la naturalitat dels diàlegs. I amb dos actors esplèndids: ens retrobem amb Dave Johns, l’inoblidable Daniel Blake de la pel·lícula amb la que Ken Loach va guanyar la Palma d’Or de Cannes fa uns anys, i descobrim en un gran paper principal Alison Steadman, una gran veterana de l’escena i la TV britàniques, que s’ha prodigat molt menys a la gran pantalla. Sobre les espatlles de tots dos, com ja passava amb els sensacionals Charlotte Rampling, Tom Courtenay, Annette Bening i Bill Nighy en les dues pel·lícules que hem mencionat a l’inici d’aquest text, es construeix la columna vertebral d’un film empàtic, sensible i agredolç sobre les llums i ombres de la vida sentimental madura.

    Paco Vilallonga
    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Comparteix-ho