4 meses, 3 semanas, 2 días

Comparteix-ho

4meses

 

  • Informació


    4 LUNI, 3 SAPTAMINI, SI 2 ZILE
    Romania, 2008.

    Director: Cristian Mungiu.
    Intèrprets: Anamaria Marinca, Laura Vasiliu, Vlad Ivanov, Alex Potocean, Luminita Gheorghiu i Adi Carauleanur.
    Durada: 113 min.
    Gènere: Drama.
    Idioma: Romanès.

    Sinopsi


    Otilia i Gabita són dues joves universitàries que comparteixen habitació en una petita ciutat romanesa durant els darrers anys del comunisme. Tot sembla funcionar fins que Gabita descobreix que està embarassada en un país on l’avortament és il·legal…

     

  • Crítica

    Periòdicament, alguna cinematogràfica, que per diversos motius –polítics, econòmics, culturals- es manté al marge, condemnada a la perifèria dels grans circuïts comercials, es posa de moda. Havia passat amb la cinematografia xinesa –al voltant dels membres de la cinquena generació: Zhang Yimou, Chen Kaige, etc. – a finals dels anys vuitanta o amb la iraniana –al voltant de la figura d’Abbas Kiarostami-, per citar només dues cinematografies que, amb alts i baixos, i comptant amb l’aportació de nous cineastes, han aconseguit mantenir presents algunes de les seves produccions en les pantalles europees.
    Ara sembla que aquesta oportunitat ha arribat per al cinema romanès, al menys pel que fa a la seva presència i reconeixement en festivals cinematogràfics de prestigi i, també, en l’estrena en sales comercials d’algunes de les seves darreres produccions. En poc menys de cinc anys, el cinema de Romania ha donat títols com Niki y Flo (2003) de Lucian Pintilie, La muerte del señor Lazarescu (2005) de Cristi Puiu, 12:08. Al este de Bucarest (2006) de Corneliu Porumboiu o California Dreamin’ (2007) de Cristian Nemescu. Com assenyala Eulàlia Iglesias, des de les pàgines de Cahiers du Cinéma-España, si alguna característica pot aglutinar les obres d’aquests realitzadors és l’interès per revisar la història més recent del país i fer-ho a través d’una mirada realista que, a vegades, s’empelta d’humor negre i s’acaba desviant cap a la farsa.
    Guanyadora de la Palma d’Or a Canes, el 2007, 4 meses, 3 semanas, 2 días (2007), de Cristian Mungiu, seria, doncs, la confirmació definitiva d’aquesta emergència i de la seva qualitat. La pel·lícula de Mungiu comparteix amb les cintes anteriorment citades aquella voluntat de mirar la història recent del país –els darrers anys de la dictadura dels Ceaucescu- des d’un punt de vista realista. En certa mesura, aquesta voluntat de realisme pot trobar paral·lelismes amb el realisme italià dels primers anys de la postguerra mundial, quan gent com Rossellini o De Sica, entre d’altres, amb el seu cinema proper a la realitat italiana buscaven contrarestar els efectes narcotitzants de la retòrica feixista, tot just superada. Amb 4 meses, 3 semanas, 2 días, Mungiu gira, doncs, la càmera als darrers anys del règim socialista de Ceaucescu per a descobrir-nos, sense la dimensió melodramàtica, però, que acompanyava les obres del neorealisme italià, alguns aspectes del que s’amagava rere la imatge i la retòrica oficials. Mungiu ens ofereix, reconstruint-los des de la ficció, alguns fragments de la Romania privada, aquella que transcorre rere les portes, en interiors quotidians, on els romanesos i les romaneses desenvolupen una vida en paral·lel i parlen de i compren Lux, Marlboro, Nescafé o Rexona; i, també, afronten qüestions de molt més calat vital, com el terrible episodi que viuen les dues protagonistes de la cinta.
    Aquesta sensació de clandestinitat neix del propi relat, de les situacions descrites pel director en reconstruir un fragment de la petita història de Romania, però també de les seves opcions estilístiques. Pel·lícula rigorosa en el seu desenvolupament cinematogràfic, a 4 meses, 3 semanas, 2 días els personatges parlen sempre –o gairebé sempre- en un to de veu baix, sense estridències; un to de veu que acompanya les seves accions, ja siguin aquestes quotidianes o extraordinàries, banals o dramàtiques. Aquesta atenuació sonora permet intuir, en els protagonistes de la pel·lícula, certa resignació o, millor encara, una acceptació dels fets, dels grans fets de la història que varen marcar Romania durant dècades i varen condicionar la vida dels seus habitants. Però aquesta acceptació dels grans fets, de les regles del joc imposades des del poder, conviu amb la determinació d’intentar canviar-ne els petits esdeveniments, aquells que afecten més directament els romanesos i les romaneses en el seu dia a dia.
    4 meses, 3 semanas, 2 días és una pel·lícula mancada d’èpica, en el sentit que se li donaria a aquesta en el cinema clàssic, per propi desig del director; una cinta sense reforçament musical extern; sense herois ni heroïnes; resolta, en la majoria dels casos, a partir d’uns estàtics, intensos i excel·lents plans seqüència que certifiquen que Mungiu volia, amb la seva obra, mostrar abans que demostrar.

    Ramon Girona
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Comparteix-ho