5 condiciones

Comparteix-ho

cincocondiciones

 

  • Informació


    Dinamarca – Bèlgica, 2003.
    Director: Jorgen Leth i Lars Von Trier.
    Intèrprets: Jorgen Leth, Lars Von Trier, Alexandra Vandernoot, Patrick Bauchau.
    Durada: 90 min.
    Gènere: Documental.
    Idioma: Danès.

    Sinopsi


    El 1967 Jorgen Leth va realitzar un curtmetratge de 13 minuts anomenat “The Perfect Human“, un documental sobre el comportament humà. L’any 2000, Lars von Trier va reptar a Leth a rodar cinc “remakes” d’aquest curt, cadascun d’ells obstaculitzat per una condició que el realitzador havia de respectar escrupolosament. El resultat, cinc variacions sobre el mateix tema, és un intel·ligent exercici sobre l’art de fer cinema.

  • Lars Von Trier i el mirall de les regles

    Jean-Luc Godard, en una entrevista concedida a principis dels anys vuitanta, afirmava que “un noi d’Estats Units que pretengui fer una pel·lícula és, per a mi, un pare o una mare i, per tant, procuraria rebel·lar-me en contra d’ell. Jo sóc més vell que ell, és clar, però el meu cinema no té regles ni pautes, mentre que ell en necessita una pila. Per primera vegada en vint anys, tinc la sensació que hom ha de trobar les seves pròpies regles: no és qüestió ni d’obeïr ni de sublevar-se així com així. És millor obtenir del sistema quelcom que hi puguis treure’n profit, i acceptar-ho o canviar-ho. però cal treballar, i descobrir allò desconegut…”
    Ningú millor que Lars Von Trier per donar crèdit a aquestes paraules. En pocs anys –pocs després que Godard realitzés la sentència anterior- el cineasta danès ens ha demostrat, com ningú, la capacitat d’establir-se regles o trencar-les i, en un exercici encar més sublim, ser capaç de crear-se un alter ego (Pessoa en diria heterònim) pel qual es mostri, a part iguals, com el cineasta pedant i avanguardista covençut d’obrir múltiples portes (el moviment Dogma, aquesta profunda reflexió americana embafada d’influències de Walker Evans, James Agee o Bertold Brech anomenada “Dogville”) i, alhora, el cineasta devot dels seus mestres en pel·lícules com “Europa” (parlem de Rossellini), “Rompiendo las olas” (Dreyer i Bergman) o “Dancer in the dark” (Douglas Sirk i, per extensió, tot el melodrama clàssic americà).
    “Cinco condiciones” no deixa de ser una extensió lògica de tots aquest neguits. Von Trier torna a mostrar-se com l’home que s’enmiralla i no es reconèix o, si més no, pretén que ningú reconegui la frontera que estableix entre allò que és i l’aparença que desprèn. Un joc pervers que ja s’estableix en els primers minuts de pel·lícula (?) quan l’alumne Von Trier proposa al mestre Jorgen Leth aprofitar la seva popularitat internacional per a redimir-lo i salvar-lo de l’oblit i l’exili que l’autor de “L’home perfecte” es va autoimposar en el seu moment per a convertir-se, tot plegat, en una mena de lectura postmoderna del Faust de Goethe. És en aquest moment -Jorgen Leth firmant el pacte-, quan la maquinària de condicions (obstructions, en l’idioma original) es posa en marxa i Von Trier se’ns exhibeix pedant, altiu i, fins a cert punt, repugnant. Com a mostra d’aquesta actitud i, per dir-ho clarament, mala llet, només convé quedar-nos amb dues de les cinc variacions que practiquen envers el curtmetratge original: l’una, la condició que obliga al pobre Leth a vestir-se d’”smoking” i fer-li gaudir d’un dinar propi de sibarites en un dels barris més miserables de Bombay; l’altra -conceqüència, premi o redempció de l’anterior-, permetre que Jorgen Leth realitzi la variació del curt amb total llibertat, creant-li una angoixa a l’hora d’idear que Alain Tanner va definir molt bé a pròposit de la masificació soferta per la realització cinematogràfica amb sofisticades càmeres per a totes les butxaques i preteses llicenciatures audiovisuals que et prometen filmar com el millor dels cineastes: “vigileu amb aquest estri que anomeneu càmera, és una arma perillosa que et dóna la llibertat absoluta”, deia Tanner.
    “Cinco condiciones” no és, doncs, una pel·lícula convencional. És, això si, un exercici necessari que només es poden consentir els autèntics cineastes (i per extensió, artistes) per a furgar en el propi mitjà i deduïr-ne les regles, les trampes i, en definitiva, el terreny que trepitjen. Lars Von Trier ho sap i, per tant, s’arrisca a jugar sabent que, en un exercici d’aquestes característiques, només hi pot sortir guanyant. És el que deia Robert Bresson en les seves imprescindibles “Notes sobre el cinema”: “Forjar-se lleis de ferro per a un mateix, encara que només sigui per a obeir-les o desobeir-les, sempre amb dificultat”.

    Carles Ribas
    Cinema Truffaut

Comparteix-ho