A las 5 de la tarde

Comparteix-ho

5delatarde

 

  • Informació


    Panj é asr
    Iran – França, 2003.

    Director: Samira Makhmalbaf.
    Intèrprets: Agheleh Rezaie, Abdolgani Yousefrazi, Razi Mohebi, Marzieh Amiri.
    Durada: 105 min.
    Gènere: Drama.
    Idioma: Farsí.

    Sinopsi


    Otilia i Gabita són dues joves universitàries que comparteixen habitació en una petita ciutat romanesa durant els darrers anys del comunisme. Tot sembla funcionar fins que Gabita descobreix que està embarassada en un país on l’avortament és il·legal…

     

  • Política per a les cabres

    A «La pizarra», l’anterior proposta de la directora iraniana Samira Makhmalbaf, un grup de mestres d’escola deambulava per terra de ningú (muntanyes del Kurdistán, en algun lloc perdut entre Iran i Iraq) a la recerca d’alumnes. Les seves pissarres, enlloc de servir per a la tasca docent que els hi seria pròpia, s’acabaven convertint en improvisades armadures carregades a l’esquena amb la finalitat pírrica de repelir una amenaça provinent del cel. Escoles a l’aire lliure en un territori erm que ben bé podria ser l’escenari d’una novel·la de Beckett: el territori ja no és un lloc on viure sinó un espai mancat de referents geogràfics i arquitectònics on sobreviure. La jove cinesta deixava clar a «La pizarra» una serie d’elements que, d’alguna manera, ja eren presents al seu debut com a realitzadora: a «La manzana» un home amargat i pobre mantenia recloses a casa a les seves dues filles per tal d’evitar que establissin cap mena de contacte amb la realitat; problemes educacionals, sumats a problemes de gènere i, tot plegat, emmarcat per la dessolació d’un món que llanguideja. La diferència (o l’evolució) entre «La manzana» i els seus dos treballs posteriors és la incorporació d’un rerafons polític concret fàcilment identificable. El paper que pugui tenir en aquest fet la emprempta visible del seu pare (Moshen Makhmalbaf, director de Kandahar) només ho sap ella.
    En tot cas, és clar que el cine dels Makhmalbaf oscil·la amb sorprenent naturalitat entre el drama col·lectiu i l’experiència individual. L’abans i el després de l’11-S seria el parèntesis polític, mentre que la depauperació progressiva d’uns països que per diverses raons no s’han pogut incorporar a la modernitat, seria el trist marc on transcorren els diferents periples vitals narrats. A «A las cinco de la tarde» aquest fet és fa especialment evident en la figura de la protagonista: Noqreh (Agheleh Rezaie) és una jove que s’entesta a assistir a l’escola malgrat la prohibició paterna perquè vol arribar a ser, ni més ni menys, que Presidenta de l’Afganistan. El que ella faci per aconseguir-ho va perdent sentit per culpa, per exemple, de l’exigència diària d’aconseguir aigua. És a dir: la utopia política s’aplaça constantment en benefici de la supervivència. El seu amic, un jove poeta, tampoc sembla tenir una percepció gaire afinada de la realitat (que sigui poeta no és, per tant, cap casualitat): l’anima a presentar-se a unes eleccions que ni tan sols s’han arribat a convocar.
    La grandesa del cine de Samira Makhmalbaf rau, justament, en la capacitat de retratar un univers crepuscular habitat per personatges que, de manera inexplicable, no arriben mai a perdre del tot la fe. Les nenes de «La manzana» tenen ganes de viure malgrat estiguin empresonades en condicions deplorables; els mestres segueixen carregant les seves pissarres malgrat no hi hagi alumnes (o els poc que hi ha es dediquin al tràfic de mercaderies arriscant constantment la vida); i a «A las cinco de la tarde» Noqreh no perd quasi mai el somriure, si més no mentre el seu somni li sembla remotament realitzable. Les seves sabates blanques són la imatge de la utopia. Però la utopia, com dèiem, es dissol sota el pes incontestable del dolor i la mort. El pare de la protagonista, un home extremadament religiós, acaba, com Sísif, arrossegant una càrrega insoportable; o l’ancià que decideix «restar assegut per sempre més» ja que tot ha desaparegut: la lliçò de l’escola ha donat pas a la més crua impartida per la vida.

    Eudald Camps
    Cinema Truffaut

Comparteix-ho