Adeu, idiotes

Comparteix-ho

  • Informació


    França, 2020
    Direcció: Albert Dupont
    Intèrprets: Virginie Efira, Albert Dupontel, Nicolas Marié, Adèle Galloy, Grégoire Ludig, Michel Vuillermoz, Kyan Khojandi, Jackie Berroyer, Bastien Ughetto, David Marsais, Philippe Uchan, Terry Gilliam
    Gènere: comèdia dramàtica
    Durada: 87 minuts
    Idioma: francès
    Subtítols: català

    Sinopsi


    Quan Suze Trappet s’assabenta als quaranta-tres anys que està greument malalta, decideix anar a la recerca del fill a qui es va veure obligada a abandonar quan ella tenia quinze anys. La seva recerca administrativa li farà conèixer a JB, un home de cinquanta anys en plena depressió, i al senyor Blin, un arxiver cec amb un entusiasme impressionant. Els tres s’embarquen en una recerca tan espectacular com improbable.

  • Tota mena de perplexitats

    Actor que va debutar al cinema fent de brètol a La bande des quatre, de Jacques Rivette, i que ha treballat amb Michel Deville, Gaspar Noé (la controvertida Irreversible) i Jacques Audiard, entre altres, Albert Dupontel també és un director que, en general, ha aconseguit un enorme èxit de públic a França (on, a més, ha sigut reconegut pels premis Cèsar, de manera particular pel que fa a Adieu les cons/Adeu, idiotes) amb els seus films, que, tanmateix, han tingut una escassa projecció internacional, de manera que pràcticament és un desconegut entre nosaltres. Altres pel·lícules seves, que també acostuma a protagonitzar, són: Le créateur (1999), en què un escriptor, en començar a escriure la seva nova obra, s’adona que ha oblidat com escriure; Enfermés deshors (2005), amb un indigent que, després de trobar un uniforme de policia, s’alimenta a les cantines policials; Le Vilain (2008), sobre un atracador de bancs que, perseguit per la policia, es refugia a casa de la seva mare mantenint-hi una gran discussió; i 9 mois fermé, en la qual una dona ignora com ha pogut quedar embarassada d’un criminal. Pel·lícules diverses entre elles, amb elements que volen enganxar clarament al públic, però a la vegada dotades d’una certa raresa.
    El primer llargmetratge que va dirigir, l’any 1996, és Bernie, títol que correspon al nom del seu protagonista, que, interpretat pel mateix Dupontel, és un jove neuròtic i desconnectat del món que, amb trenta anys, surt der l’orfenat amb la idea d’anar a la recerca dels seus orígens desconeguts. Passats vint-i-cinc anys, amb Adieu les cons, presenta una recerca a la inversa: una dona (Suze Trappet, encarnada per la sempre encantadora Virginie Efra) es proposa contactar amb el seu fill desconegut (que va tenir als quinze anys i que, en no voler avortar, va haver de donar en adopció obligada pels seus pares) després que un metge li faci suposar que té els dies comptats: els esprais usats com a perruquera li han destrossat els pulmons. Paral·lelament, un informàtic (anomenat JB, el mateix Dupontel) que treballa pel ministeri de Sanitat és “informat” que serà substituït per algú més jove, cosa que li sembla un menyspreu inadmissible, de manera que intenta suïcidar-se al mateix lloc de treball just en el moment en què Suze es baralla amb un funcionari que no està disposat a fer res per trobar el fill de la dona. L’informàtic, però, erra en voler suïcidar-se i fereix el funcionari inepte, a més de destrossar part de l’edifici. Enmig de la confusió, Suze segresta l’informàtic aleshores inconscient pels efectes del sinistre (i se’n endú el seu ordinador, en què hi ha la prova que volia suïcidar-se i no atemptar contra res i ningú) dient-li que testimoniarà a favor seu sempre que l’ajudi a buscar el fill. Després d’un estira-i-arronsa, JB accepta i, mentre és objecte d’una persecució policial, comença la recerca, a la qual s’afegirà un arxiver (Nicolas Marie) que ha perdut la vista, però que amb els “ulls de la memòria” recorda llocs (com ara el carrer, que ja ha deixat d’existir, on vivia la família adoptiva del fill de Suze) i coses que han desaparegut a París.
    Amb aquests personatges, que per les seves diferents circumstàncies se situen en un lloc marginal, Albert Dupontel construeix una pel·lícula entre la comèdia i el drama, amb elements d’humor negre (abordant qüestions delicades, com ara una malaltia en fase terminal, la “discapacitat”, l’Alzheimer, els embarassos no desitjats) i d’altres que s’acosten descaradament al sentimentalisme. Apunta una crítica a la deshumanització en la societat moderna tecnològica i burocràtica, mentre que s’hi mostra la brutalitat policial, i a la vegada té un punt de nihilisme. Adieu les cons està dedicada a Terry Jones, que devia morir mentre es realitzava la pel·lícula, i compta amb la presència fugaç de Terry Gilliam, com a venedor d’armes, però costa percebre-hi la influència dels Monty Phyton. La mena d’humor i de fantasia, així com un cert abarrocament formal, més aviat ha dut a relacionar-la amb el Jean-Pierre Jeunet de Delicatessen i Amèlie. Podria ser. En tot cas, com totes les de Dupontel, una pel·lícula inclassificable que pot provocar tota mena de perplexitats.

    Imma Merino
    Col·lectiu de Critics de Cinema de Girona

Comparteix-ho