Adiós a la reina

Comparteix-ho

adios-a-la-reina

 

  • Informació


    Les adieux à la reine
    França, 2011.

    Director: Benoít Jacquot.
    Intèrprets: Léa Seydoux, Diane Kruger, Virginie Ledoyen , Xavier Beauvois.
    Durada: 10 min.
    Gènere: Drama.
    Idioma: Francès.

    Sinopsi


    Centrada durant els inicis de la Revolució Francesa, el film ens explica l’estreta relació entre Sidoine Laborde, servent de la reina, i Maria Antonieta en els darrers dies de la monarquia a França. Tots els nobles de Versalles decideixen abandonar el palau per por a les represàlies dels republicans, però la fidelitat fa que molts altres es quedin, tot i saber que la seva vida deixi de tenir valor.

     

  • Un món de putrefacció

    El cineasta francès Benoît Jacquot, cultivant un personal diàleg cinematogràfic amb la tradició literària, ha adaptat dues obres de Pierre de Marivaux (l’obra de teatre «La fausse suivante» i la novel·la de fulletó «La vie de Marianne») protagonitzades per heroïnes disposades a ser les creadores del seu propi destí. Inspirant-se en la novel·la homònima de Chantal Thomas, a «Les adieux a la reine» Jacquot té com a protagonista una imaginària lectora al servei de Maria Antonieta, a la qual li llegeix fragments de l’obra de Marivaux per distreure-la en un moment en què la reina se sent més afligida per l’absència a Versalles de la duquessa de Polignac que per l’agitació popular que amenaça el món al qual pertany i, sense que s’ho pugui imaginar, el seu propi cap.  Però si la falsa serventa de Marivaux es disfressa per afirmar la seva identitat i el seu sentit de la justícia, aquesta lectora, al cap i a la fi una serventa real i reial, està disposada a la metamorfosi fins perdre la identitat per servir fidelment la reina, a la qual adora, de la qual potser n’està enamorada. Hi ha dos escenes clau en què la lectora (un personatge molt escàpol interpretat per Léa Sidoux, la nova musa del cinema francès) sembla atrapada en un món de representacions on es lliura a la il·lusió de ser una altra. Una és quan, per encàrrec de la reina, busca per Versalles a la duquessa de Polignac (Virginie Ledoyen) descobrint-la nua i adormida damunt d’un llit. Aleshores,  mira fascinada el cos de l’amant de la reina, com si l’observés posseïda per la mirada d’aquesta, i a la vegada sembla espiar la rival. L’altra és quan, per mandat de la reina, que la manipula aprofitant el seu poder i la fascinació enamorada de la lectora, aquesta assumeix la identitat de la duquessa de Polignac i s’exhibeix davant de la multitud indignada. Aleshores, la mirada de la noia és molt estranya.
    A través del punt de vista de la lectora Sidonie Laborde, de la qual al capdavall se’n sap poca cosa, es recrea l’agitació, l’enfonsament i el pànic de Versalles durant les quatre jornades posteriors a la presa de la Bastilla, que, com el moviment popular, resta fora de camp. Havent-se rodat al mateix palau, només es mostra Versalles, un escenari  on el luxe immoral es barreja amb la putrefacció que simbolitzen els mosquits en les aigües estancades de l’estany, les rates que campen pel palau i les seves parets brutes. La revolució ressona en el palau amb les corredisses dels seus habitants a la recerca del rei (un Lluis XVI interpretat per Xavier Beauvois, el director de «Déus i d’homes», amb una dignitat que recorda el respecte amb el qual va tractar-lo Jean Renoir a «La marsellesa», un film rodat l’any 1938, en sintonia amb el Front Popular que governava a França, per un cineasta empàtic amb la revolució) i amb la tensió espaordida i la incredulitat amb la qual es coneixen els noms d’una llista de «decapitables». Tot i que es fa present l’atmosfera de la cort versallesca en aquells primers dies de la revolució, Jacquot es concentra en les relacions de poder i per tant de domini, submissió i desig entre tres dones. I, més de dos-cents anys després d’aquella revolució, convida a pensar en la pervivència dels poders putrefactes i de l’actitud servil d’aquesta lectora/criada, una testimoni encegada que viu incertament entre la realitat i el somni, una jove fascinada per Maria Antonieta, reina de la moda i la frivolitat, i fanàtica com una «groupie». La Maria Antonieta capritxosa i voluble de Jacquot arriba després de la de Sofia Coppola, que va imaginar-la a imatge i semblança de les seves adolescents fràgils,  volubles i fóra de lloc. Aquesta a la qual s’acomiada és interpretada per una gran Diane Kruger, que no és austríaca, com ho era Maria Antonieta, però sí alemanya. Tant es mostra freda i manipuladora com apassionada i fràgil. Duu una màscara que comença a caure en una seqüència magistral d’aquest film amb una posada en escena molt intencionada, una il·luminació esplèndida i un repartiment excel·lent, entre el qual Noemi Lvoski, que, com és habitual, aprofita totes les oportunitats per mostrar la seva capacitat de reclamar la mirada amb la seva forta presència.

    Imma Merino
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Comparteix-ho